Remirar la vida

CARA

La Gail ho té tot: un pis còmode en un barri tranquil, un marit que s’ha jubilat fa poc de la seva feina de metge, dos fills, una neta. Podríem dir que ja té la feina feta, i per això tot fa pensar que la celebració dels seus setanta anys serà una festa amb agraïments previsibles i amables d’una senyora gran previsible i amable. Però el dia abans de l’aniversari una trobada casual amb una amiga de joventut ho canviarà tot. Un comentari sobre la Gail universitària –“com n’eres, d’atrevida, divertida i inquieta!”– i un sobre la manera com la tracta el marit –“no veus que no para de menystenir-te?”– posaran el món de cap per avall. Primer, la sorpresa: deu estar parlant d’una altra persona, soc la mateixa de sempre i en Peter m’estima com ningú. Però la realitat és tossuda, i per més que la Gail intenta resistir-s’hi, íntimament no pot evitar de reconèixer que la seva antiga amiga té raó. No hi ha res a fer: quan sabem una cosa ja no la podem des-saber. I a la Gail és com si li haguessin posat unes ulleres que li haguessin fet veure-hi amb tota claredat el que ni tan sols sabia que veia borrós. Amb aquestes ulleres veu la seva vida actual, però també la que ha viscut amb una llum nova. I el que hi veu no li agrada. S’enfada amb ella mateixa per tantes renúncies, i encara més per no haver-se’n ni adonat. La Gail sent una ràbia profunda que no sap ni d’on li surt. Se sent estafada i estúpida. Demà fa setanta anys, i què celebrarà? Ja no vol ser la bleda complaent que tots esperen. Ahir no sabia que no era feliç i avui ja sap que no pot viure ni un sol dia més així.

Creu

En Peter no entén res. La seva Gail, la dona amb qui ha compartit quaranta-sis anys de la seva vida li ha dit inesperadament que no li agrada gens com la tracta. Però… què vol dir, com la tracta? La tracta normal, com sempre, són en Peter i la Gail, ells són així. Ell és bromista, ella somriu tímidament. I ara diu que no li agraden les seves bromes, que li semblen humiliants. Si no li agradaven, per què no li ho va dir el 1972, quan es van casar? O el 1985, o el 1999… o fins i tot l’estiu passat? No, ha hagut d’esperar quatre dècades per dir-li-ho! Es veu que se n’ha adonat ara, deu haver estat com una revelació. O més aviat un atac de bogeria. La sent parlar i no la reconeix. Qui carai és aquesta senyora tan enfadada? Què li ha fet, ell? Intenta calmar-la, però ja veu que es prendrà malament tot el que li digui. Tot el que fins ara era normal ja no li està bé, i ell no sap com actuar, sembla que cada intent que fa és una ficada de pota. Comença a sentir-se incòmode, i aquesta incomoditat el fa enfadar. És com si ja no conegués les regles del joc, com si no parlessin el mateix llenguatge. La Gail insisteix que no li ha amagat res, ni s’entén amb ningú ni s’ha donat un cop al cap; que l’únic que passa és que ara s’ha adonat que no li agrada la seva relació, que ell sempre la deixa en ridícul davant de tothom, i que amb el seu menyspreu constant li ha tallat les ales. En Peter sent un vertigen enorme. Si el deixa, què farà? No, no es pot dir a algú: acabo de descobrir que no m’agrades, i els 46 anys anteriors tampoc no m’has agradat encara que no me n’adonava. Un desamor retroactiu, on s’és vist!

Consciència

Aquesta situació està basada en la història de dos personatges d’una minisèrie de la BBC que es diu Life. Com a espectadors veiem clarament una relació abusiva i inacceptable per a la dignitat de la Gail –hagués o no hagués pronunciat mai la paraula no–. Però també veiem el desconcert sincer d’en Peter, que vivia còmodament en el seu paper sense que mai el destorbés cap contradicció. Aquell maltractament s’havia instal·lat de manera subtil i progressiva, disfressat de normalitat, i ja ni el veien: era així, el seu matrimoni. Un de tants.

La consciència del patriarcat fa que rellegim la nostra història i sovint no ens agrada el que hi veiem, com li passa a la dona de la sèrie. Segurament ens courà descobrir que vam acceptar coses que ara no ens semblarien tolerables i que llavors ens semblaven perfectament normals. Cadascú decidirà què en fa, d’aquesta relectura: algunes coses les deixarem passar –eren altres temps– i d’altres les voldrem revisar. Però el que no podrem –sorry, Peter; sorry, Gail– és oblidar el sentit crític que hem après. Quan et poses ulleres, ja no pots deixar de veure-hi.