Joventut i futur

Quan tornes del festival de Canes, després de veure-hi moltes pel·lícules, te’n revenen algunes sobre les quals no has parlata les cròniques. Em passa amb dues sobre la joventut. Una és Futura, una pel·lícula col·lectiva realitzada per tres cineastes italians: Alice Rohrwacher, directora de la lluminosa Lazzaro Felice; Pietro Marcello, documentalista que va impactar amb la potent adaptació de Martin Eden, de Jack London, i Frabrizio Munzio, que ha abordat temes socials en els seus films. L’altra és Freda, amb la qual, essent l’opera prima com a directora de l’actriu Géssica Généus, el cinema d’Haití ha retornat a Canes trenta-cinc anys després de L’homme sur les quais, de Raoul Peck. Futura es presenta com una enquesta a joves italians (de diversos llocs del país i diverses condicions socio-culturals) als quals se’ls pregunta com veuen el (seu) futur. Durant la seva realització, va manifestar-se la pandèmia, de manera que, mentre se sentien culpabilitzats, els joves encara veien el futur més negre. Freda és el nom de la protagonista d’una ficció sobre una família amb tres germans. Un emigra a Xile; una troba una sortida falsa casant-se amb un ric dèspota; i ella, Freda, es resisteix a marxar amb el xicot a la República Dominicana perquè se sent vinculada al seu país i creu que, a través de la lluita política, pot transformar-lo. Les notícies recents d’Haití ho posen en dubte. Tant a Itàlia com a Haití, que exemplifiquen països amb condicions socioeconòmiques molt diferents, els joves ho veuen fatal. Com a tot arreu. Només hi entreveuen una escletxa aquells que, políticament, no pensen tan sols en el propi futur. Una altra cosa és que hi hagi joves despreocupats perquè els seus pares fan que només hi hagi futur per als poderosos.