Tribuna
Decisions que costen
Tot just fa un mes parlàvem de la reactivació d’activitats d’estiu, tan importants per al bagatge emocional positiu que necessiten les criatures. Ho dèiem amb la confiança realista de qui coneix les incerteses d’un temps que se’ns està fent llarg i que ens obliga a repensar molts hàbits de vida. Poc després que s’aixequés una mica la veda, les imatges de la guàrdia urbana barcelonesa obrint-se pas entre la gentada –la majoria joves estrangers– es contradeien amb una normativa que continuava prohibint les reunions de més de sis persones. Imatges que recordaven les consignes d’aquella llibertat madrilenya que alguns polítics han proclamat sense cap mena de fre. El tema no és que s’hagin celebrat revetlles massa d’hora, sinó de quina manera s’ha fet. Mentrestant apareix una nova variant més encomanadissa, la corba de contagis torna a enfilar-se dalt de tot, i els governants ensenyen la targeta vermella: noves mesures de contenció que aigualeixen l’alegria i que recorden la importància de la prevenció i també la seguretat relativa de les vacunes –estar més o menys immunitzat no vol dir ser invulnerable–. I així estem. Jo soc dels qui en principi esperaven a vacunar-se, perquè no estava gens convençuda d’unes vacunes que no deixen de ser experimentals. Finalment, però, m’he decidit a fer el pas, no pas perquè els telenotícies tornin a sembrar el pànic ni tampoc perquè experts i professionals es posin les mans al cap, sinó per un tema familiar. A hores d’ara, s’hauria d’haver fet molta més inversió en centres d’atenció primària i als hospitals, que segueixen patint els efectes de velles retallades de pressupost enfront d’una major població i d’una demanda hospitalària creixent. Em sembla que aquest és un dels problemes principals que no pot ser atribuït a la responsabilitat de la població (un altre és el de controlar els qui actuen de manera irresponsable).
Tanmateix, entenc els qui continuen no volent-se vacunar, sempre que respectin els protocols, o els que prefereixen seguir esperant. A casa estem una mica dividits, perquè tenim un malalt d’alt risc, amb dificultats pulmonars i cardíaques, i fins ara l’havien volgut vacunar amb AstraZeneca. És probable que una part del percentatge de gent de més de 60 anys que encara no s’ha vacunat hi hagi estat reticent per situacions com aquesta, que es poden percebre com una coacció. Més quan dius que de moment no et vacunaràs i et titllen d’insolidari i d’egoista. De fet, cada dia que passa, veiem com ens encaminem cap a un estat d’obligatorietat que passa per damunt del dret individual a decidir sobre la pròpia salut. Poc després de la constatació d’una cinquena onada, mentre al nostre país es reprenien algunes mesures, a França, el president Macron prohibia entrar als restaurants i bars les persones no vacunades o sense test de PCR negativa. També anunciava que s’estendrien les mesures als trens i avions (del metro i autobusos, ni paraula?), al mateix temps que posava sota sospita Portugal i Espanya –fet que implica conseqüències per a Catalunya, com a destinació turística que és–. Sé per fonts fidedignes que, pocs dies abans d’aquell anunci oficial, familiars de polítics francesos, amics i coneguts, havien celebrat un casament força multitudinari en una masia del nostre país, i molts anaven sense mascareta. Un altre exemple de la doble vara de mesurar a què estem habituats. Són aspectes com aquests els que molesten. Els qui hem tingut o tenim dubtes sobre segons quines mesures que ens apropen a una obligatorietat imposada no som persones inconscients, ben al contrari.
Aquests dies he rellegit l’obra Si això és un home, de Primo Levi, un autor que va sobreviure a un camp d’extermini i a la pitjor pandèmia, que és la intolerància humana portada al límit. Primo Levi es declara un home amb voluntat de reconèixer els companys com a persones amb esperit capaç de no desmoralitzar-se. Vull pensar que aquesta etapa actual pot servir-nos d’aprenentatge. Jo procuraré no jutjar en cap moment els qui prenen una o altra decisió. M’he vacunat i el millor que puc fer ara és no pensar gaire.