Les llàgrimes d’un metge

Tarda del 18 de juliol, diumenge, a Mateur, població del nord-oest de Tunísia, un petit hospital de parets blanques i sòcol blau saturat de pacients de Covid, alguns instal·lats als passadissos, un grup de familiars esperen inquiets a l’ombra d’un immens arbre, surt un metge, duu guants blancs i un mòbil a l’orella, penja i es posa a plorar desesperadament: falta oxigen, el camió no vindrà i a dins els malalts s’estan asfixiant. Les llàgrimes i la desolació d’aquest home captats per una càmera i difoses per les xarxes expressen el dramatisme d’uns episodis que es repeteixen a molts indrets del món; alguns ben visibles com a Índia i a Brasil, on hem conegut l’impacte del mercadeig criminal de bombones; d’altres que no sabem ni sabrem mai però realment no costa imaginar la terrible agonia que s’escampa entre els contagiats dels països empobrits. Diguem-ho clar: estem assistint a una paorosa onada de morts polítiques. Si no quin nom posarien al fet que en aquest moment de la pandèmia Tunísia, per exemple, només hagi pogut protegir el 8% dels seus habitants i que a tot l’Àfrica la població immunitzada no arribi a l’1% mentre la variant Delta s’hi acarnissa i el món occidental continua acaparant dosis i es planteja terceres punxades? Una part de la humanitat s’ofega, la més vulnerable, la que té menys recursos estructurals per a resistir –econòmics, sanitaris, educatius–, la que ja ha deixat un milió d’orfes amb un futur incert, la que si es manté el ritme actual de vacunació completarà el seu cicle el 2078! És la part que sobra?