Tribuna
Felicitat
Quan es va encetar la reforma de l’Estatut d’autonomia, el president Pasqual Maragall va dir que volia que fos com la Constitució dels Estats Units: que els nens el poguessin aprendre a l’escola i que en ell es recollís el dret a la felicitat que tota persona té per la seva condició humana. La realitat es va allunyar molt de la pretensió, perquè ni un text tan llarg com el que va sortir del Parlament (i que no va retallar el Congrés dels Diputats) és peça fàcil de memoritzar, ni el dret a la felicitat existeix en la Constitució americana, tot i que sí en algunes de caire totalitari, és a dir, no democràtiques.
La Constitució dels Estats Units d’Amèrica recull i reconeix com a dret, junt amb la llibertat i el dret a ser tractats de forma igual, el reconeixement d’una comprensible voluntat humana de copsar un intangible de vàlua immensa que cadascú xifra en coses ben diverses i que anomenem així, felicitat. De fet, la història de la filosofia, que és la història del pensament, està centrada en dos objectius que en el fons estan íntimament lligats: el coneixement de la realitat i l’abast o contingut de la felicitat. En raó de cada tendència filosòfica, que també impregna diverses fórmules religioses, la felicitat es lliga al compliment de determinats deures ètics o morals, però en tot cas i com diuen els teòrics de l’elecció racional, sempre dirigint la nostra conducta envers la realització d’una satisfacció personal que, més o menys efímera, entenem prou incentiu per actuar d’una determinada manera. En el ventall de les actuacions es troben com a perfils conductuals que busquen la felicitat, tant el sàdic que en general repudiem, com el benefactor més lloat i objecte de reconeixement social. Tothom busca el mateix, els camins són diferents.
El que vol dir tot això és que els texts legals assenyats i els governants dignes de tal qualificació han de saber que això de la felicitat va per barris, que el poder públic, i en general cap tercer ens la pot garantir quan ni nosaltres som capaços de definir-la i quan en qualsevol cas, no es pot fer dependre dels desitjos més o menys volubles i inconsistents, normes que han de ser pensades per a tota una humanitat complexa, gloriosament diversa, amb constants irresoltes des de l’inici dels temps.
Dit això, les últimes lleis, tant centrals com autonòmiques, semblen fetes per garantir, no les oportunitats de la gent per buscar la felicitat, sinó una perillosa drecera que fa de l’excepció una categoria, amb la intenció (tan lloable com errada) d’evitar ferir sentiments. L’anomenada “llei trans” n’és exemple, però ja abans la del matrimoni homosexual. Si una persona no té la majoria d’edat per votar, beure alcohol o treballar, es pot atorgar transcendència jurídica a la seva decisió autònoma d’hormonar-se o intervenir quirúrgicament el seu cos, un cos que, en canvi, no pot mutilar? Tot per negar que la distància entre el seu dimorfisme sexual i la seva percepció de la realitat és disfuncional, i que té un problema? Si donar a una persona que es troba en aquesta circumstància eines i recursos per adaptar la realitat als seus anhels ha de ser objecte d’una llei, per què no altres desitjos? I un cop regulades aquestes suposades solucions, cal multar o defenestrar el científic que diu que sols hi ha dos sexes, i que no hi caben solucions intermèdies? Potser hem tornat a aquella situació, que hem cregut superada a occident, on Galileu es va veure reclòs en una cel·la per dir que el nostre esfèric planeta no era el centre de l’univers. Ves per on, a aquestes alçades del partit, resulta que sí, que la persona i tot el que li passi ha esdevingut altre cop central, però al mateix temps mancat de consistència, amb un biaix tan poc transcendent que elevar a la categoria de dret qualsevol desig o sentiment pot acabar, paradoxalment, deshumanitzant-nos.
No és aliè a aquest viatge cap als inferns el tracte humà dedicat a la natura, i en particular als animals (ni que sigui per després menjar-los, com passa en un anunci recent on del benestar animal es passa directament al plat a taula). Quan les mascotes, per manca de compromís, d’espai o de diners, estan passant a ocupar el lloc que antuvi tingué la canalla, trepitgem el penúltim esglaó abans de destruir-nos. Perquè en arribar al final de l’escala descobrim que allà no rau la felicitat.