I jo què parlo? Lireta, liró

Per la virulència dels comentaris es veu que hi ha qui pateix greus distorsions cognitives o que senzillament –i una cosa no treu l’altra– viu de la mala fe i d’una apassionada afició a llançar pedres, atàvic esport que segons la Bíblia només és a mans dels immaculats, lireta liró. No hi ha dret que un home de concòrdia i plàcida natura com ell, tan culte, sensible i respectuós que mai no aixecaria la veu ni posaria llenya al foc, veritable amant de la llibertat, a qui només mou el coratge de dir les coses clares en bé de tothom hagi de ser qualificat d’ignorant –i em quedo curta– per la caverna mediàtica més remugaire i ronyosa, lireta liró. Aturem-nos un moment. Diu Joan Margarit en el seu llibre Animal de bosc que “comprendre és l’únic que ennobleix”. Ho diu en català o en sanaügenc? Disculpin, no ho sé distingir, però pel que fa al cas ens agafem de la paraula del poeta i intentem comprendre que el nostre escarnit personatge és en el fons algú que s’estima tant les llengües, que està tant convençut de la seva meravellosa riquesa expressiva, simbòlica i unificadora de pobles, que ara que els experts avisen que moltes s’extingeixen, no es pot estar de multiplicar-ne unes quantes com si fossin pans i peixos, lireta liró. En volen conèixer de noves? Mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc, mexicà, colombià, xilè, uruguaià, cubà, veneçolà (aquestes també!), panameny, andalús... miracle, miracle! Ens hem convertit en supermegamultilingües, som l’enveja del món. I acabem l’article amb l’índex al pols, com vam aprendre a fer de petis, lireta, liró, quina mala fe!