Quin goig de sardana

“Arriba l’hora de ballar sardanes, ja es posa la tenora a refilar”, diu la cançó de La Trinca. És el que deuen pensar un grup de nenes quan decideixen trencar la solemne rotllana dels grans i observant bé les passes comencen a puntejar, per incredulitat de qui se les està mirant. Se sent una àvia comentar: “Quina emoció, se’m posa la pell de gallina.” La seva neta, d’uns vuit anys, amb tota una colla d’amigues i algun amic, van puntejant mentre els i les sardanistes amb una complaença infinita marquen i ensenyen el compàs agafant-les fort de les mans. I no només és l’àvia qui mostra exaltació, pares, mares i familiars filmant i expressant la seva alegria veient que els infants s’atreveixen amb “la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”, com escrivia el poeta Joan Maragall. La ballada de sardanes dels dilluns, dels mesos de juliol i agost, a la plaça de Santa Coloma de Farners és un costum que ve de lluny. S’hi troben sardanistes de tota la contrada i, mentre uns prenen la fresca escoltant la bella dansa, d’altres ballen, compten i reparteixen sense perdre el compàs. Amb el toc d’alerta del flabiol comença a sonar la melodia on es poden sentir instruments típicament catalans, com ara la tenora, el tible o el tamborí o d’altres de més convencionals, com per exemple el contrabaix, la trompeta, el trombó i el fiscorn. Santa Coloma de Farners llueix amb orgull el títol de Ciutat Pubilla de la Sardana des del 1981. Podem comptar més de 10 autors i intèrprets locals que n’han compost precioses partitures, com ara Elvira Guasch amb Farners, estrenada el 1948, o Anna Serra amb La flama del swing, estrenada el 2011 amb motiu del 30è aniversari de la cobla La Flama de Farners. Fins i tot anomenem un espai natural “les alzines balladores” i gaudim d’un monument dedicat a la nostra dansa.

Aquest estiu, tota la plaça es mostra cofoia quan cada setmana experts sardanistes van guiant les passes d’aquesta quitxalla que es deleix perquè arribi dilluns al vespre. Amb una vergonya immensa i unes ganes infinites es posen a l’ampla rodona ballant davant de tothom. Ara curts, ara llargs, cap a la dreta, cap a l’esquerra i a poc a poc van seguint el ritme i el moviment. Quin goig de sardana: harmonia de grup, cohesió de generacions, arrelament de tradicions.