Aquell ‘negre’ de Banyoles

Ulls de vidre, cos de palla recobert de guix i filferro, pell embetumada, llança i escut de guerrer, una capa de plomes al coll, un senzill tapaculs... El recorden? Com passa el temps! Fa trenta anys el món el mirava i mirava Banyoles, que l’exhibia –exhibia el seu negre, el cafre de la cafreria– dins d’una vitrina de la Sala de l’Home del Darder, peça número 1.004; als escolars els impressionava, però no pas més que les fileres de cranis i els fetus, o que els primats, els estruços i caimans entre molts altres animals dissecats que compartien espai al Museu d’Història Natural amb el suposat boiximà del Kalahari de Botswana. A qui pertanyien aquelles despulles profanades? A un jove nascut cap al 1800 i mort cap al 1830 a prop de Ciutat del Cap (Sud-àfrica), desenterrat, esventrat i redissenyat pel naturalista i comerciant francès Jules Verraux com l’autèntic salvatge de l’imaginari occidental, un exemplar únic passejat per les fires europees. Què hi feia a Banyoles? El metge i veterinari Francesc Darder l’havia comprat cap al 1884 i l’havia convertit, el 1916, en el principal atractiu científic del museu que porta el seu nom. On és ara? Descansa en un cementiri de Botswana des del 2000. Com fou el comiat? Llarg i polèmic des que el 1991, a les portes de l’any olímpic, Alphonse Arcelin iniciés una campanya amb ressò internacional per posar fi a aquesta indignitat. Alguns banyolins li havien agafat tanta estima que es resistien a la repatriació: “El negre és nostre”, “O tots o ningú”, deien fent referència a la població immigrada de la ciutat. Com passa el temps, oi?