L’esperit del Tren Petit

Aquests dies de tanta afluència de trànsit, tot cir­cu­lant per les car­re­te­res del Baix Empordà, veig clara­ment que cal­dria tro­bar alguna solució a les aglo­me­ra­ci­ons de vehi­cles, les quals van a més cada dia que passa. La Costa Brava en gene­ral és una de les zones de Cata­lu­nya que, tot i ser de les més pobla­des, no tenen cap més mitjà de trans­port ter­res­tre que no sigui els vehi­cles par­ti­cu­lars o els auto­bu­sos. En aquest sen­tit, la pro­posta de l’asso­ci­ació Per a la Pro­moció del Trans­port Públic (PTP) d’esta­blir un fer­ro­car­ril que, donant la volta a l’ane­lla de les Gavar­res, con­nectés les prin­ci­pals pobla­ci­ons de la Costa Brava cen­tre amb Girona, és més que opor­tuna (mal­grat que rei­te­rada, perquè ja hi ha ante­ce­dents de pro­jec­tes al res­pecte que, val a dir, van pas­sar sense pena ni glòria). Par­lem d’unir, amb Girona i entre si, una zona de prop de 100.000 habi­tants, als quals s’hi hau­ria d’afe­gir una part dels milers de turis­tes que visi­ten les dife­rents pobla­ci­ons de costa. Molts anys enrere, la zona estava con­nec­tada amb el mític Tren Petit, que va fer el ser­vei del 1887 al 1956 (encara s’hi con­ser­ven algu­nes peti­tes esta­ci­ons al llarg del tra­jecte).

Recu­pe­rar l’espe­rit i el traçat d’aquell petit fer­ro­car­ril és una bona pen­sada, sal­vant les diferències tec­nològiques, és clar, perquè allò era un tren de txu-txu, ade­quat al seu temps (els meus pares m’expli­ca­ven que a la pujada de Cassà de Pelràs tenien temps de bai­xar del tren i aga­far figues de les figue­res del camí sense que la màquina s’aturés, de tan a poc a poc que anava). Seguir la idea i adap­tar-la a les neces­si­tats actu­als no és cap boge­ria, tenint en compte que es trac­ta­ria d’una alter­na­tiva sos­te­ni­ble a la cons­tant cir­cu­lació per car­re­tera.

Un dels dub­tes que poden sor­gir, davant d’aquest pro­jecte, és si la inversió en la nova infra­es­truc­tura es veu­ria com­pen­sada per un ús regu­lar del ser­vei per part dels habi­tants de la zona, que no hi estan acos­tu­mats. Bones màqui­nes, vagons còmodes, una freqüència de pas ade­quada, durada rao­na­ble dels tra­jec­tes i ubi­ca­ci­ons cor­rec­tes de les esta­ci­ons, amb grans apar­ca­ments al cos­tat, serien fac­tors que con­vi­da­rien a uti­lit­zar la línia. I, si no, que els res­pon­sa­bles de tirar enda­vant el pro­jecte ens pre­gun­tin. Que­da­rien sor­pre­sos de la demanda que hi hau­ria.