Els joncs salvatges

La descoberta de la joia i el dolor de l’experiència eròtica, passant per l’homosexualitat, de Call me by your name podia haver dut cap a Les roseaux sauvages, film del 1994 dirigit per André Techiné al qual arribo després de recordar el jardí dels Finzi-Contini com a símbol d’un món desaparegut. Com en el cas de la novel·la de Giorgio Bassani, adaptada per De Sica, Techiné hi barreja l’íntim amb l’històric. El director hi evoca el temps del final de la seva adolescència, coincidint amb el de la guerra d’Algèria, a partir d’una invitació de la cadena Arte a diversos cineastes francesos perquè concebessin un film per a una sèrie anomenada Tous les garçons et les filles de leur âge, una picada d’ullet a una cèlebre cançó de Françoise Hardy, que va enregistrar-la el 1962, any en què transcorre l’acció de la pel·lícula en un lloc del departament del Tarn i Garone, al qual pertany Valença d’Agen, on Techiné va néixer el 1943. En un internat, François (Gaël Morel), àlter ego del cineasta, manté una relació estreta amb Maité (Élodie Bouchez), filla d’una professora de literatura, mentre descobreix la seva homosexualitat sentint-se atret per Serge (Stéphane Rideau). Aquest, amb un germà que mor a Algèria, una nit té un contacte sexual amb François, però desitja Maité. Hi ha un altre noi en joc, Henri (Frédéric Gorny), un pied-noir que els inquieta amb la seva mentalitat colonialista. La història comença a la primavera, mentre acaba el curs escolar, però el final arriba a l’estiu amb una seqüència meravellosa, al riu Garona, en què el desig circula entre ells. El títol en català és Els joncs salvatges, però podria ser Les canyes salvatges, tenint present la faula de La Fontaine a la qual el film fa al·lusió: Le chêne et le roseau, traduït com El roure i la canya. El roure es vanta davant d’una humil canya de riu, però una tempesta el fa caure mentre, doblegant-se, l’altra resisteix. Així podem ser en l’adolescència i primera joventut: anem d’un lloc a l’altre, sobrevivint amb flexibilitat en la incertesa. Demà: L’heure d’été (Olivier Assayas, 2008).