Parlem de dret i de justícia

A Catalunya el català i el castellà són llengües cooficials. Almenys, sobre el paper. L’any 2020 només un 7% de les sentències emeses a Catalunya van ser escrites en català. Els col·legis d’advocats admeten que la majoria dels seus col·legiats, fins i tot els catalanoparlants, usen habitualment el castellà com a llengua de treball i diuen que aquesta situació no canviarà fins que els jutges, fiscals i funcionaris de Justícia no tinguin l’obligació de conèixer el català al mateix nivell que el castellà.

El Departament de Justícia ha posat en marxa diferents plans pilot per fomentar l’ús del català, però els resultats són escassos. El fet que a les universitats catalanes els graus de dret es facin majoritàriament en castellà hi té molt a veure, ja que la llengua és l’eina fonamental d’advocats i jutges. És evident que la situació posa en perill la llengua pròpia del país en un àmbit tan fonamental com el dret i la justícia. Però no vulnera això els drets d’aquells catalanoparlants que han de comparèixer o participar en les vistes? És just això? Si demanen serveis de traducció, els processos s’allarguen i, si finalment el procés ha d’acabar a instàncies superiors espanyoles, no s’admet el català com a llengua de comunicació. És això justícia?