Salve per Maria de Palol

Cada família té el seu guardià, el que se’n recorda dels aniversaris i dels sants, el que convoca els altres al dinar de Nadal, el que disposa, com en un altaret, els retrats de la comunió i el casament. A la majoria de cases, aquest és el paper reservat a les mares, i quan elles falten, són les filles, les que solen assumir el deure de preservar el vincle i transmetre’l als que vindran. A casa dels Palol, n’ha tingut cura fins a la mort la filla del poeta, Maria de Palol, amb la particularitat que ha hagut de custodiar un llegat molt més sensible. Al seu pis de Girona, hi havia guardada mitja història de la ciutat, i alguna cosa més que no sabria com definir sense que es mal interpretés. Una espècie de fred, una mitja claror que parpellejava, un silenci enravenat. Era com si la casa hagués preservat, junt amb els manuscrits i els llibres, el patiment de la guerra, l’espant de la coça a la porta dels soldats quan van entrar-hi a saquejar els matalassos, la roba, les cordes de les persianes i tot, i l’olor d’orins que hi va quedar adherida mentre uns altres buscaven el poema ‘Salve’, que ella encara em va dir vers per vers, i aquella soledat de després, el buit de tothom. Va ser aquí on Maria de Palol va parlar-me del Palau del Vescomtat, on havia viscut el pare de petit, que tenia un jardí que no s’acabava mai, amb tota classe de flors i fruiters, i una gàbia enorme plena d’ocells, i de la seva mare, Laura Salellas, la “divina Laura”, com en deia Dalí, tan fina i elegant. Tot havia quedat a les seves mans, els poemes, els llibres, els records. Ara ens tocarà a nosaltres ser els guardians de la seva preciosa hospitalitat.