Les balenes d’agost

No sé què va fer que la recordéssim, però el cas que, en un moment de la nostra encara recent convivència en el Festival de Canes, quatre amics vam coincidir que sentim una certa debilitat per Les balenes d’agost (The Wales of August, 1987), una pel·lícula de formes clàssiques, pausades, que, cap al final de la seva vida, va dirigir Lindsay Anderson, un cineasta (i director teatral) anglès que, vinculat al free cinema, va començar a ser-ho de manera irada, amb una rebel·lia ben manifesta a If (1968), en què Malcom McDowell lidera la revolta d’estudiants en un col·legi privat amb unes regles autoritàries. Per què ens agrada Les balenes d’agost? Potser hi té a veure la presència de dues actrius mítiques en el seu últim film: Lillian Gish, que aleshores tenia 94 anys, i Bette Davis, que, amb 79, sembla més vella que l’heroïna de Griffith.

Gish i Davis interpreten dues germanes vídues que estiuegen cada mes d’agost a la costa de Maine en una casa davant del mar: una antiga propietat familiar lligada a tota mena de records, com ara quan, de joves, corrien a la platja per divisar balenes. Els personatges respectius semblen concebuts a partir de la majoria dels que havien encarnat fins a crear la idea que s’associaven a la seva personalitat. Lillian Gish és Sarah, una dona dolça i tranquil·la que ha de suportar el mal caràcter de la germana, Libby, agreujat per la pèrdua de visió. A Bette Davis mai va importar-li assumir personatges dominants, malcarats i fins perversos. No sé si és una llegenda, però s’explica que, després d’una presa, Lindsay Anderson va dir a Gish: “M’has donat un primer pla perfecte.” Davis va comentar: “No és estrany, aquesta bandarra va inventar-los.” Després de remugar que són massa velles per fer reformes, el seu personatge, però, cedeix al desig de la germana de construir una finestra panoràmica: ella no hi veu, però la seva germana sí, i l’estima. Demà evocarem una altra estrella de Hollywood, però en la seva joventut: Pandora and The Flying Dutchman (Albert Lewin, 1951).