De Messi a Mickey Mouse

Messi deixa el Barça. Quan es va acomiadar, tot van ser llàgrimes. No volia marxar, però la crisi econòmica en què es troba el club, juntament amb un límit salarial que és igual per a tots però no és equitatiu, ha impossibilitat que es quedi.

Qui ha estat el culpable? LaLiga, com han apuntat des del club i el mateix Messi? Bartomeu, per haver buidat la caixa, o la nova junta, que no ha aconseguit reconduir l’economia? Laporta, per no haver acceptat l’acord milionari entre LaLiga i CVC? Tothom té una mica de culpa que Messi marxi, però tothom hi perd. En primer lloc, hi perd el club perquè no tindrà l’actiu més preuat de la marca, el que permetia tancar més contractes publicitaris, el que ajudava a obrir nous mercats. En segon lloc, LaLiga perquè també perdrà valor comercial davant de la seva gran rival, la Premier League, que ja des de sempre va un pas al davant de la màxima competició espanyola en el seu posicionament internacional. Finalment, també Messi perquè difícilment trobarà un entorn que l’entengui tant fora de Barcelona.

A Catalunya, Messi era l’emblema de la identitat particular d’una entitat centenària. A París, sota l’atenta mirada de l’emir de Qatar, Messi pot arribar-se a convertir en un simple actiu comercial al servei d’interessos que van més enllà dels esportius. Per exemple: l’any 2013, Beckham va jugar encara una última temporada en el PSG abans de retirar-se. Feia poc que Qatar Sports Investments (QSI) havia adquirit el club, que estava immers en un procés de canvi de marca i de legitimació dels nous propietaris: amb l’arribada de Beckham, el PSG va vendre més de 400.000 samarretes en una temporada, un 60% més que l’anterior.

Messi, a París, és un actor imprescindible per a l’estratègia paradiplomàtica de l’emirat de Qatar, que ha fet del PSG el seu vaixell insigne per reforçar la seva marca de país abans del mundial del 2022. El PSG i beIN Sports, així com també la presidència de l’ECA que des del fallit intent de creació de la Superlliga ostenta Nasser Al-Khelaïfi, han acabat convertint París en el cap de pont de Qatar a Europa: sense les cotilles del límit salarial espanyol, i les bones relacions amb la UEFA, Al-Khelaïfi ha pogut dopar el futbol europeu en benefici dels interessos polítics del seu emir.

De fet, sembla una broma. Però la història particular i la idiosincràsia especial del Barça han anat desdibuixant-se des que l’emirat de Qatar va començar a posar el negoci del futbol al capdavant de la seva estratègia de sport place branding, això és, de redefinició de la seva marca de país a través de l’esport. Primer van ser els diners de Qatar Foundation els que van enlluernar la junta de Sandro Rosell, que es va carregar aquella idea brillant que deia que el Barça era “més que un club al món” quan el seu escut anava al costat del d’Unicef. Després, vam saber que Qatar Foundation era una manera de blanquejar el primer patrocini definitivament comercial de la samarreta: Qatar Airways. Per cert, que ja llavors els jugadors del Barça van actuar d’ambaixadors indirectes de l’emir amb les campanyes publicitàries que es van arribar a fer i publicar. No cal dir, però, que la jugada mestra va ser quan el PSG va robar Neymar al Barça, enlluernant el club amb més de 200 milions d’euros que després es van malgastar amb jugadors que cobren per sobre del mercat i no han donat rendiment. I quan el Barça està en fallida tècnica i viu en el foc creuat entre Aleksander Ceferin, Javier Tebas i Florentino Pérez per la Superlliga, arriba l’estocada final amb la marxa de Messi al PSG.

El mateix dia que feia 85 anys de l’afusellament del president Josep Suñol, Messi deixava el club de la seva vida, centenari, per anar a un club sense història (fundat el 1970) i finançat per un dels emirats que ha alterat tota la indústria del futbol en benefici propi. Malgrat que la hipercomercialització del futbol ja fa temps que l’associa a conceptes com el de la disneyització –que el sociòleg Alan Bryman resumeix amb tematització, hibridació dels espais de consum, auge del marxandatge i teatralització del treball–, fins ara encara era difícil que algú considerés Messi com un Mickey Mouse del Barça: massa elements d’identificació envoltaven la seva relació amb Catalunya i el club. A París, però, sembla que l’analogia seria molt més possible i allà sí que Messi podrà ser vist només com aquell ratolí que va encimbellar per sempre més les aspiracions de Walt Disney des de finals dels anys vint.