Opinió

Tribuna

Malalties amagades

“Biles i Osaka han obert el meló de la salut mental a l’alta competició i tant de bo es continuï parlant-ne sense por. Però potser és demanar massa

Aquest estiu de Jocs Olímpics impo­sats per interes­sos econòmics més que no pas espor­tius, es recor­darà també per haver posat davant del mirall la part més humana dels con­si­de­rats herois espor­tius. Més d’un espec­ta­dor, acos­tu­mat només a con­su­mir pro­e­ses ini­ma­gi­na­bles pels pobres mor­tals i a con­gra­tu­lar-se de les victòries que no són seves, haurà cai­gut de cul a terra en ado­nar-se que sí, que ells i elles també són per­so­nes. I ho són en tota l’ampli­tud del sig­ni­fi­cat de la paraula, sobre­tot en aquells aspec­tes més durs i ter­re­nals. Perquè també patei­xen i plo­ren i es tren­quen davant les adver­si­tats i cap meda­lla de metall preciós pot can­viar-ho. El cas de la gim­nasta ame­ri­cana Simone Biles, una de les atle­tes més com­ple­tes i expe­ri­men­ta­des, ha fet tron­to­llar des dels fona­ments la imatge gai­rebé per­fecta, i falsa, de l’alta com­pe­tició.

BILES va anun­ciar que es reti­rava d’un seguit de pro­ves, entre elles la final de gimnàstica per equips, perquè no con­fi­ava en ella mateixa ni en la seva capa­ci­tat per seguir donant-ho tot a la pista. Sense embuts va adme­tre que patia un pro­blema de salut men­tal. Res a veure amb una lesió física, un argu­ment més accep­tat, més pre­vi­si­ble, que segur que no hau­ria aixe­cat tan­tes crítiques com les que va tenir. “Haig de con­cen­trar-me en la meva salut men­tal. Sen­zi­lla­ment crec que la salut men­tal és més impor­tant en els esports en aquest moment. Hem de pro­te­gir les nos­tres ments i els nos­tres cos­sos i no només sor­tir i fer allò que el món vol que fem.” Unes decla­ra­ci­ons valen­tes, sens dubte. I rumi­a­des, perquè en aque­lles parau­les no només hi havia la con­fessió íntima d’una atleta, sinó la denúncia con­tra un sis­tema que no con­cep res més que l’excel·lència. Encara que aquesta excel·lència pugui des­truir emo­ci­o­nal­ment qui la per­se­gueix. Com és habi­tual en un món on els experts es for­men asse­guts al sofà, les veus crítiques no es van fer espe­rar per una decisió que es va qua­li­fi­car de feblesa. Els ente­sos van pon­ti­fi­car sobre la for­mació que reben els espor­tis­tes i que inclou una mena de força sobre­na­tu­ral que impe­deix que cai­guin vícti­mes de la pressió. Vaja, que no només estan entre­nats per posar el seu cos al límit, sinó per acon­se­guir un equi­li­bri men­tal supe­rior. Un equi­li­bri on els sen­ti­ments i les emo­ci­ons tenen un paper resi­dual perquè no inter­fe­rei­xin en acon­se­guir l’objec­tiu final de la victòria. El fi jus­ti­fica els mit­jans. Sem­pre?

LA TEN­NISTA JAPO­NESA Naomi Osaka, número dos del món, aban­do­nava mesos abans la com­pe­tició del Roland Garrós anun­ci­ant que ho feia per cui­dar, també, la seva salut men­tal. Poste­ri­or­ment va expli­car que havia tin­gut dife­rents epi­so­dis de depressió des del 2018. Biles i Osaka han obert el meló de la salut men­tal a l’alta com­pe­tició i tant de bo es con­tinuï par­lant-ne sense por. Però pot­ser és dema­nar massa. Osaka ja havia reve­lat que té una relació molt pro­blemàtica amb els peri­o­dis­tes. Fa pocs dies, durant la seva pre­sen­tació en el tor­neig de Cin­cin­nati, va posar-se a plo­rar després que un peri­o­dista l’acusés d’uti­lit­zar els mit­jans a la seva con­veniència. Llàgri­mes de coco­dril, en diuen des­pec­ti­va­ment, o pot­ser seria més exacte par­lar de llàgri­mes de coco­dril feme­lla. Perquè pre­gun­tes com aques­tes acos­tu­men sem­pre a anar diri­gi­des a les dones, no als homes, de qui els epi­so­dis de llàgri­mes sem­pre es dis­cul­pen per l’emoció del moment i els fan gua­nyar punts davant la premsa. Lla­vors no són signe de feblesa.

O ÉS QUE ELS PRO­FES­SI­O­NALS QUE cobrien la roda de premsa de comiat de Messi no van accep­tar com a real la veu entre­ta­llada del fut­bo­lista i els seus ulls humits lamen­tant la seva marxa del Barça? Es va posar en dubte que tot no fos un mun­tatge per donar una imatge con­creta i sor­tir del club per la porta gran quan ja havia sig­nat el con­tracte amb el PSG per un gra­pat de mili­ons? Crec recor­dar que només un peri­o­dista es va atre­vir a pre­gun­tar que, si tanta pena li feia dei­xar Bar­ce­lona, per què no havia pres una decisió més dràstica vin­cu­lada al seu sou. La res­posta de l’argentí va ser que ell ja havia fet tot el que podia fer i que volia apro­fi­tar els seus últims anys en actiu per acu­mu­lar títols, i que el Barça sem­pre seria el club que duria al cor. Tot­hom va que­dar satis­fet. Una satis­facció que va aga­far un regust agre quan dies després el van veure som­ri­ent i feliç amb la samar­reta del club francès.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia