Pas a nivell

“La pell cremada” (en relació amb el film del qual parlava ahir) ho és dels cossos estirats a les platges, però també la dels paletes que, des dels anys seixanta, han anat construint cases a la Costa Brava que, com en altres llocs turístics, han transformat el paisatge: mà d’obra forçada a sobreviure al servei de la voracitat d’un sistema econòmic que devasta el territori com si no parés de cremar-lo. Això mentre que les platges es van privatitzant, s’omplen de barques i de tota mena de “coses” per fer-hi negoci entretenint-nos: com si no en féssim prou amb torrar-nos a la sorra i nedar. És així que he recordat Marc Homs i Jordi Subirà ajaguts en unes gandules, que les lloguen, com també motos d’aigua, treballant per a una empresa. Rodada a la platja de l’Escala, és una imatge de Pas a nivell (2007), primer llargmetratge de Pere Vilà Barceló. Homs hi interpreta Marc, un jove que no sap gaire què fer en acabar la carrera universitària, de manera que, per allargar la vida estudiantil, fins demana a una professora que el suspengui. Que aquesta professora, a la Universitat de Girona, sigui interpretada per Cristina Cervià fa que senti la tristesa que sovint em revé davant la seva absència. Marc, apàtic i mandrós davant d’un futur incert, troba aquesta feina temporal instal·lant-se a la casa d’una seva àvia, a Bellcaire d’Empordà, a prop de l’Escala. Recordo una escena, preciosa amb la llum que comença a declinar a la tarda estiuenca, en què es toquen i es ballen (cosa que ara, en temps de pandèmia, no es pot fer) unes sardanes que em plau imaginar de festa major. Les sardanes fan estiu, com les festes majors, que fan que recordi quan de jove, plena de mandres i incerteses, anava a totes les dels pobles del voltant. Retorno de les meves evocacions en revenir-me el moment en què Marc descobreix que, de sobte, l’àvia ha mort: tot ell és un crit i un cos agitat, enrabiat, en la impotència. La mort condemna aquest jove perdut a despertar-se en la vida adulta. Demà ens ocuparem d’uns joves que es perden literalment en un desert: Gerry (Gus van Sant, 2002).