Mascotes

Haig de reconèixer que em vaig equivocar. Fa un parell de dècades vaig augurar que un dia la visió quotidiana d’animals passejant pels carrers de les grans ciutats resultaria un anacronisme, que la gent no entendria aleshores l’estampa d’un gos o un gat envaint l’espai que la humanitat s’ha reservat de manera creixent, i no ho entendrien aleshores com per a nosaltres en el present són estranyes una gallina o un porc passant al nostre cantó com era regularitat segles enrere. Em vaig equivocar, sí, perquè la situació ha evolucionat en sentit contrari al que pensava, ni que fos a la manera estrafolària en què tot evoluciona en el nostre temps de velocitat vulnerable: fa poc vaig veure una dona passejant una fura Rambla avall, i també vaig comprovar com ella havia d’aturar-se perquè l’animaló, esgotat de seguir el pas de la mestressa, jeia sobre les llambordes per prendre la fresca.

Aquesta imatge, com la de les persones que educadament es dediquen a recollir els excrements dels gossos com mai ho farien si fossin de persones (ni en el cas que ho necessitessin), com les de les clíniques i els hotels per a animals que han proliferat arreu, com l’explosió de botigues que subministren utensilis i menjar d’animals de companyia… De companyia? No sé si es pot dir que siguin animals de companyia la fura, el porc vietnamita, el camaleó, la serp, la guineu o el gecko. Ni tan sols ho és el mico, malgrat la nostra semblança amb aquests cosins! Animals de companyia, diuen, animals sostrets del seu entorn natural per convertir-se en mascotes dins de les nostres vides. El negoci augmenta, perquè la humanitat ha fet d’aquestes bestioletes i de tantes altres un xic o molt menys extremes el centre, si més no momentani, de les seves pròpies biografies.

Vagi per endavant que a casa meva hi ha tortugues i un conill i que, malgrat provocar-me una asma important, tothom a casa va gaudir la presència d’un gat durant vuit anys. Vagi per endavant també que la natura és, al meu entendre, la millor escola per a l’autoconeixement. Però hem de parar atenció al que ens està succeint quan el nombre de mascotes triplica el d’infants a les llars. No sols són una imatge quotidiana a les cases de les persones grans que omplen la seva eventual solitud amb la presència d’un gat (o una manada); també succeeix entre les parelles joves, i no és qüestió dels recursos de què disposen, perquè tenir un gos suposa una despesa important, si es compleix amb tots els deures ja legislats al respecte. Parelles joves amb gossos en comptes de fills que després deixen a casa dels “avis”, ja siguin pares de l’un o de l’altre, amb molta més facilitat que a unes personetes petites. I és que la mascota en el fons és una motxilla lleugera, més fàcilment substituïble que un ésser humà, malgrat que en aquell moment no ho sembli, malgrat que moltes persones s’estimin més la seva mascota que la humanitat sencera.

Però segurament aquesta creixent dependència de les bestioletes domèstiques té a veure amb el fet que aquestes no jutgen, que som el seu centre per sobre de totes les coses i que, en el cas de les més desenvolupades, ens veuen com el seu heroi. I a qui no li agrada que l’estimin de manera incondicional i acrítica? Com no ha de ser agradable, potser no per a tothom, però sí per a una important majoria, sentir-se únic i meravellós sense cap tipus de condició?

En el nostre temps indolent, una mascota, la motxilla més lleugera que un fill, pot gairebé com els nadons esdevenir el millor mirall per intentar copsar l’essència de la vida, el seu batec de cada instant, en observar qui, sense la trampa de la nostra ment, no queda atrapat per l’enyorança, la rancúnia o la pena del passat, o per l’angoixa, la por i el desig del futur. La mascota, malgrat tota la contaminació que li hem llençat a sobre, és capaç de viure l’única realitat tangible, el present, l’eternitat, l’absolut. I amb enveja els contemplem i omple tant espai i temps del que som que dues dècades després del meu vaticini sobre un món sense animals he hagut d’acceptar que em vaig equivocar aleshores sobre la tendència dels nostres temps.