Un món sense nosaltres

L’ideal de la Il·lustració i el concepte de progrés ens han fet somiar durant molts anys amb una ciutadania més responsable, participativa, amb discurs crític i cada vegada més capaç d’exercir els seus deures i de reclamar els seus drets. L’accés universal a l’educació i a la cultura suposaven, per al nostre país, la fita d’una democràcia més evolucionada i de qualitat. L’ideal humanista parteix de la certesa que l’educació bàsica, lectures fonamentals i l’accés a la cultura, ens fan millors ciutadans. Millors en el sentit de més crítics, participatius, implicats i compromesos.

Tenint sempre present una realitat tan plural i variable i, en darrer terme, irreductible a un sol factor, podem afirmar que els resultats no són els que esperàvem: el nivell educatiu espanyol està per sota de la mitjana europea, els hàbits culturals són reduïts i l’educació de les persones no es produeix només a les aules sinó que es fa, molt i també, a través de les plataformes visuals, la televisió i internet. Efectivament, als mestres se’ls ha de ressituar, ja no tenen el monopoli de l’educació. Quin és, doncs, el tipus de participació ciutadana que ha sorgit de l’època de fort creixement econòmic? Segons nombrosos sociòlegs, s’havia creat una societat exigent, capritxosa, de desitjos díscols i sobretot concentrada a gestionar el propi benestar, fruit d’una cultura neoliberal que promociona l’individualisme.

Però la crisi ha canviat el panorama participatiu actual. Moltes persones, una de cada quatre, han passat a estar en risc de pobresa. Molts avui ja no se senten representats per la política actual, i avui treballar ja no significa haver sortit de la pobresa. Sabem que el sistema actual ens porta a l’autodestrucció mediambiental. El sistema capitalista es basa en llibertat d’enriquiment i igualtat política i de drets. I molts creuen que el pacte de la cohesió social s’ha vulnerat, tal com es demostra amb els rescats a la banca, els preus de la llum, l’amnistia fiscal o l’evasió d’impostos. És un descrèdit tan profund, tan estructural, que fa que els moviments socials i polítics més extrems no siguin ni tan fragmentaris ni residuals, sinó que agafin pes i que s’aixopluguin sota moviments anticapitalistes, així com també que proliferin grups extremistes.

La xarxa és com un enorme mirall fragmentat que dona un reflex de cada moviment social i polític, on conviuen extrems i l’stablishment més tradicional. Però també és cert que els moviments socials i polítics de nova fornada no són ni als locals ni als carrers, ni en impremtes de paper, ni en fullets ni revistes, sinó a la xarxa i als blogs. Estar connectat permet localitzar moviments, formar-ne part, interactuar-hi, i la no-participació en xarxa significa també una fractura social i política. Grans mobilitzacions al carrer, però a cada activista un mòbil pendent de les darreres notícies, convocatòries i grups. 

Vivim una crisi de la democràcia o un moment especialment democràtic? Vivim la paradoxa: a causa de l’omnipoder econòmic en l’era de la globalització s’ha acabat el temps de la supremacia política. Sembla que la política ja no pot canviar l’ordre econòmic del món. Podem canviar de política, però no podem canviar de món. Un món global i homogèniament econòmic. De fet, aquest és el resultat de l’economia especulativa, molt més important que el de l’economia productiva. Sembla que l’economia ja no sigui un afer humà, subjecte a debats i a decisions: actua com un fenomen, té lleis pròpies, com cicles i tendències. No es domina, es gestiona com es pot les seves embranzides; no és el resultat d’un joc de voluntats, sinó un producte humà que s’ha independitzat de la voluntat dels homes i avui s’ha convertit en una força de la naturalesa com els ciclons, els tsunamis i els volcans, i aquesta és la imatge actual de la situació econòmica: una cosa per suportar i no per debatre, és a dir, l’antipolítica.

És un gran problema, perquè sembla que ja no ens puguem responsabilitzar del món, que tot funcioni per inèrcia; començarem a veure aviat les diferències entre la creació humana com ara l’IBEX 35 i la pujada del nivell del mar.