Opinió

Petrus Madrenys

Les per­so­nes intel·ligents fan pre­gun­tes. I saben quan no les han de for­mu­lar. El murri peri­o­dista Pere Madrenys domi­nava l’art de pre­gun­tar. Era tre­mend, entre­vis­tant. Era capaç d’ini­ciar una entre­vista amb un esti­ra­bot però ho reconduïa. Li vaig dir que no podia entre­vis­tar una femi­nista pre­gun­tant “s’ha fet femi­nista perquè és lletja?”. Reia com un beneit i res­po­nia que ell pre­gun­tava el que li interessa a la gent. Que no fos política­ment cor­recta, em venia a dir. Com a capellà secu­la­rit­zat, doc­tor en dret canònic, sabia molt bé de què escri­via. Jo vaig tenir l’honor de tenir-lo com a mes­tre en aque­lla Girona dels anys 90. Un refe­rent dels d’abans: amb ele­vada cul­tura i sen­tit de l’humor, conei­xe­ment i lli­ber­tat per donar. Entre nosal­tres es va crear una sim­bi­osi molt de pressa. Jo tenia l’avi­desa de la joven­tut, ell la savi­esa ferida del post­con­cili. Tens fusta, deia: no et cre­mis. En Pere era el refe­rent en infor­mació reli­gi­osa a El Punt. Jo començava la car­rera de peri­o­disme i teo­lo­gia i a ell li feia molta gràcia la meva presència al diari. Em deia rara avis. Parlàvem d’hagi­o­gra­fia, de la Kénosi, d’exe­gesi, d’acòlits, sacra­men­tals, del Tri­bu­nal de la Rota. Per mi era un orgull apren­dre al seu cos­tat. No et donava la maneta: et feia pre­gun­tes teològiques per anar com­pro­vant que apre­nies. Par­lava en llatí. La nos­tra taula era al cos­tat de l’equip d’esports, amb qui tenia bona sin­to­nia. En Pere donava pocs con­sells. Pre­fe­ria que t’equi­vo­ques­sis sense cros­ses. Però un sug­ge­ri­ment el donava: escriu de tal manera que t’enten­gui la teva àvia. I no escri­guis de genolls, ple­gada a la ins­ti­tució (en el nos­tre cas, l’Església). La notícia de la seva mort m’arriba a Itàlia, país del qual parlàvem sovint. Quan vaig deci­dir anar a viure a Roma li va agra­dar i dis­gus­tar en la mateixa mesura. D’una banda, sen­tia l’orgull del mes­tre que veu la dei­xe­bla volar, créixer. Per l’altra, tenia por que Roma fos “massa Roma”. No per per­dre la fe, que també pot pas­sar, sinó per reforçar-la de manera fona­men­ta­lista. No pas­sis pena, Pere, que el teu mes­tratge va calar prou. Et segui­rem fent cas quan crien situ­a­ci­ons que tu tit­lla­ves d’escan­da­lo­ses o “espan­to­ses”, un adjec­tiu que t’agra­dava molt. Com el Nen Sal­vatge de Truf­faut, m’he criat amb tu i mossèn Case­llas en la selva del peri­o­disme religiós. Tots tres vam insu­flar fuel religiós a El Punt, un diari gens sos­pitós de ser mode­lat amb aires d’encens. Eres crític, remu­ga­ves, reies sem­pre amb sor­ne­gue­ria i ges­ti­cu­la­ves molt. Et vaig tru­car fa poc i et vaig expli­car què faig, amb la consciència que tanta infor­mació podia satu­rar-te. Vam con­ve­nir que t’ho dei­xa­ria per escrit. Ara ja no podràs esbri­nar si he anat a missa pre­gun­tant-me els colors de les esto­les (t’agra­dava posar-me a prova). Ara ja ho veus tu mateix. Que aque­lla fe que tenies i que et sos­te­nia t’hagi estat propícia. Has fet bé, sense malícia però sense ser un xaiet. Aquí esta­rem, sense obli­dar que el peri­o­disme ha d’expli­car la veri­tat. Tot i que, Míriam, això són “cose­tes”. Doncs gau­deix del final de la pel·lícula. Nosal­tres seguim amb bata­lle­tes huma­nes, con­tin­gents i magnífiques (un altre dels teus adjec­tius). Quin orgull tre­nar tanta vida amb tu, caris­simo Pere.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia