Petrus Madrenys
Les persones intel·ligents fan preguntes. I saben quan no les han de formular. El murri periodista Pere Madrenys dominava l’art de preguntar. Era tremend, entrevistant. Era capaç d’iniciar una entrevista amb un estirabot però ho reconduïa. Li vaig dir que no podia entrevistar una feminista preguntant “s’ha fet feminista perquè és lletja?”. Reia com un beneit i responia que ell preguntava el que li interessa a la gent. Que no fos políticament correcta, em venia a dir. Com a capellà secularitzat, doctor en dret canònic, sabia molt bé de què escrivia. Jo vaig tenir l’honor de tenir-lo com a mestre en aquella Girona dels anys 90. Un referent dels d’abans: amb elevada cultura i sentit de l’humor, coneixement i llibertat per donar. Entre nosaltres es va crear una simbiosi molt de pressa. Jo tenia l’avidesa de la joventut, ell la saviesa ferida del postconcili. Tens fusta, deia: no et cremis. En Pere era el referent en informació religiosa a El Punt. Jo començava la carrera de periodisme i teologia i a ell li feia molta gràcia la meva presència al diari. Em deia rara avis. Parlàvem d’hagiografia, de la Kénosi, d’exegesi, d’acòlits, sacramentals, del Tribunal de la Rota. Per mi era un orgull aprendre al seu costat. No et donava la maneta: et feia preguntes teològiques per anar comprovant que aprenies. Parlava en llatí. La nostra taula era al costat de l’equip d’esports, amb qui tenia bona sintonia. En Pere donava pocs consells. Preferia que t’equivoquessis sense crosses. Però un suggeriment el donava: escriu de tal manera que t’entengui la teva àvia. I no escriguis de genolls, plegada a la institució (en el nostre cas, l’Església). La notícia de la seva mort m’arriba a Itàlia, país del qual parlàvem sovint. Quan vaig decidir anar a viure a Roma li va agradar i disgustar en la mateixa mesura. D’una banda, sentia l’orgull del mestre que veu la deixebla volar, créixer. Per l’altra, tenia por que Roma fos “massa Roma”. No per perdre la fe, que també pot passar, sinó per reforçar-la de manera fonamentalista. No passis pena, Pere, que el teu mestratge va calar prou. Et seguirem fent cas quan crien situacions que tu titllaves d’escandaloses o “espantoses”, un adjectiu que t’agradava molt. Com el Nen Salvatge de Truffaut, m’he criat amb tu i mossèn Casellas en la selva del periodisme religiós. Tots tres vam insuflar fuel religiós a El Punt, un diari gens sospitós de ser modelat amb aires d’encens. Eres crític, remugaves, reies sempre amb sornegueria i gesticulaves molt. Et vaig trucar fa poc i et vaig explicar què faig, amb la consciència que tanta informació podia saturar-te. Vam convenir que t’ho deixaria per escrit. Ara ja no podràs esbrinar si he anat a missa preguntant-me els colors de les estoles (t’agradava posar-me a prova). Ara ja ho veus tu mateix. Que aquella fe que tenies i que et sostenia t’hagi estat propícia. Has fet bé, sense malícia però sense ser un xaiet. Aquí estarem, sense oblidar que el periodisme ha d’explicar la veritat. Tot i que, Míriam, això són “cosetes”. Doncs gaudeix del final de la pel·lícula. Nosaltres seguim amb batalletes humanes, contingents i magnífiques (un altre dels teus adjectius). Quin orgull trenar tanta vida amb tu, carissimo Pere.
