El català, estructura d’estat

El món avança cap a una nova era de dominació definida per les superestructures digitals. Fa uns anys, molts confiàvem en les noves oportunitats que la revolució tecnològica oferia a les llengües i cultures minoritàries i/o minoritzades per superar les limitacions o imposicions de les velles estructures de dominació estatals. Per a l’espai del català, l’era d’internet obria un horitzó de promeses de normalització per a la llengua més enllà de les fronteres polítiques o administratives. Érem il·lusos?

Per al català i la gran majoria de llengües sense estat, el temps de la gran esperança digital s’acaba. La tercera dècada del XXI llança un cru advertiment als catalanoparlants: perilla la normalització a la xarxa i perilla alhora la transmissió generacional en el territori. La nova era pronostica una progressiva extinció digital de les llengües no majoritàries si no assoleixen una certa sobirania tecnològica.

Ja el 2012 un estudi de META-NET sobre tecnologies de la llengua advertia que unes 20 llengües europees, entre les quals hi havia el català, es trobaven en perill d’extinció digital si no rebien més suport de les administracions. La majoria eren llengües amb estat, com el portuguès, el suec o el grec. A la vista de les negres perspectives, el Parlament Europeu va aprovar el 2018 la resolució sobre la “Igualtat lingüística a l’era digital”, que donà lloc a l’adopció de l’estratègia ELE (European Language Equality) per aconseguir la igualtat digital a l’horitzó de 2030. Com arribarem al 2030?

La Generalitat de Catalunya endegà l’ambiciós projecte AINA (2020-2024) per dotar el català d’infraestructures per al desenvolupament d’aplicacions com assistents de veu, traductors automàtics, agents conversacionals, etc. Una de les seves responsables, Marta Villegas, advertia de l’“heroïcitat”, per exemple, de fer un xatbot (conversa amb màquina) en català, mentre que en castellà era “assumible”. I escrivia: “No podem normalitzar el fet que quan parlem amb una màquina ho hàgim de fer en castellà.”

Mentre esperem els resultats del projecte, es multipliquen les alarmes sobre la pèrdua de posicions del català, no sols en molts àmbits d’ús, sinó també en les institucions i en la consciència dels principals actors polítics. Les dades negatives per al català no fan més que augmentar a mesura que avança la nova era. Baixen els usos entre el jovent: el 19,5% de joves a Barcelona que usa habitualment el català, el 14,5 de les converses al pati de secundària, segons Plataforma per la Llengua; a la ciutat de València, el parlen habitualment un 15%; la presència del català en les grans plataformes de l’audiovisual és irrisòria o simplement nul·la (tot i pagant el doblatge de moltes produccions); dels 32 assistents de veu existents, cap parla en català; la llengua “comuna” de la TV dels PPCC és el castellà; la immersió a l’escola està seriosament amenaçada; les sentències en català de la Justícia no passen a Catalunya del 7%, després de 40 anys; etc. De quina “normalització” parlem?

La comunitat catalanoparlant ha hagut d’afrontar la persecució d’uns estats secularment hostils a la normalització del nostre principal signe d’identitat en el món. Especialment, hem patit en democràcia i en dictadura la repressió de l’Estat espanyol. Ara, a la vella estructura de dominació estatal –article 3 de la Constitució i tota la deriva jurisdiccional–, que persisteix, s’afegeixen les constriccions de les corporacions tecnològiques globals. Si les llengües europees no majoritàries amb estat tenen el futur amenaçat, què podem esperar del català, llengua sense estat –amb l’honorable excepció d’Andorra– que, a més, té poderosos estats a la contra?

Una estructura d’estat per al català era i és el grau zero de la seva supervivència. Aconseguir-ne el reconeixement pot ser l’única i l’última oportunitat de contrarestar els estralls causats pels poders atorgats a la llengua dominant i d’afrontar amb certes garanties la negociació amb les superestructures de l’era digital. No basta reclamar la “promoció” del català. Per evitar l’extinció digital, però també territorial i generacional, el català hauria de ser immediatament reconegut com a llengua oficial a l’Estat espanyol i a la Unió Europea.