Solidaritat Catalana

Entenc que les referències històriques són habitualment una font d'inspiració de la política. I en certa mesura és bo que això sigui així. Altra cosa és que aquest país sovint està pensant massa en el passat i el que cal són més propostes de futur. Però això no és el que em preocupa. Sinó el desgast o desdibuix que en moltes ocasions s'està produint sobre els referents històrics. El darrer cas és el de Solidaritat Catalana per la Independència. Tothom té dret a presentar la seva proposta política a la ciutadania. I, per descomptat, l'expresident del Barça, Joan Laporta, no pot ser ni de bon tros una excepció. Però aquesta apel·lació a la Solidaritat Catalana del 1906 queda una mica fora de lloc. Primer perquè el context històric és del tot diferent. Afortunadament, al nostre país el lerrouxisme del segle XXI no ha arrelat i queda dipositat en un minoritari Ciudadanos i en sectors del PP. La qual cosa, per sort, fa impensables uns atemptats com el de què va ser víctima Cambó a Hostafrancs durant les eleccions. Tampoc podem oblidar que la intenció no era pas la de separar-se d'Espanya sinó de controlar-la. En segon lloc, perquè, amb tot el respecte per als seus impulsors, pot quedar una mica presumptuós equiparar-se amb líders polítics com ara Enric Prat de la Riba o el mateix Francesc Cambó. I finalment, perquè, tot i que no m'agrada fer vaticinis electorals, no veig la candidatura de Laporta en condicions d'obtenir el 67% dels vots i el 93% dels diputats, com ho va fer la Solidaritat Catalana d'aquelles eleccions del 1907. Entre altres coses perquè ni tan sols ha aconseguit unificar el conjunt de l'actual independentisme extraparlamentari. Està clar que el nom no fa la cosa. Però a Catalunya li convé molt que no traïm els mots. Perquè potser més endavant ens farà prou falta una veritable Solidaritat Catalana.