Demà és un dia important

Demà és un dia important. Ho serà per a molta gent perquè començarà les vacances. Però també perquè començarem a dir adéu a una arma especialment cruel: les bombes de dispersió. Sí, efectivament, el dia 1 d'agost entra en vigor el tractat que les prohibeix. Però anem a pams.

Què són les bombes de dispersió? Doncs una bomba que conté diverses bombes al seu interior. En llençar-se, la bomba allibera les càrregues explosives que conté i, per tant, el seu impacte s'escampa per una superfície ben gran. Tant per la tipologia de l'arma (que impacta indiscriminadament –com pot distingir l'objectiu militar de la població civil que estigui al voltant?) com per la tipologia dels conflictes armats dels darrers anys (conflictes més petits, intraestatals, amb diversos grups irregulars en joc, amb escaramusses no en un camp de batalla sinó en qualsevol banda), les bombes de dispersió impacten especialment sobre la població civil. Encara més, pel fet que una part gens menyspreable dels centenars de càrregues explosives que allibera la bomba de dispersió no exploten en el moment per alguna errada tècnica. I, en canvi, sí que ho fan en moments imprevistos, al cap dels anys, quan una persona hi topa ocasionalment mentre treballa el camp, passeja o corre. Les dades que van recollir diverses organitzacions humanitàries apuntaven que prop de 13.000 persones perden cada any la vida per l'ús d'aquest bombes. A més, cal tenir present la quantitat de ferits que generen.

Començades a utilitzar en la segona meitat del segle XX, es calcula que hi ha 34 països que en produeixen, i està documentat que una quinzena les han fet servir. Afganistan, Angola, Bòsnia, Cambodja, Croàcia, la República Democràtica del Congo, Iraq, Kosovo, Laos, Líban, Txetxènia i Vietnam són alguns dels països que més han patit el flagell de les bombes de dispersió. Fruit d'aquest greu impacte humanitari, i de l'experiència que va suposar la prohibició de les mines antipersona, diverses ONG van impulsar l'any 2003 la Cluster Munition Coalition (CMC) amb la voluntat d'anar cap a un procés de prohibició.

El 2005, com passa sovint, la conscient obstrucció d'alguns governs fa que es bloquegi la possibilitat d'adoptar un acord. Però, en lloc de resignar-s'hi, alguns països opten per sortir del marc més formal de Nacions Unides i convoquen una conferència el febrer del 2007 a Oslo. És l'inici d'un procés diplomàtic que culmina l'any següent amb un acord signat per prop d'un centenar de països. A partir d'aquí, s'esperava i desitjava que l'entrada en vigor del tractat seria un procés ràpid. Però les 30 ratificacions (un procés ben senzill, que suposa que cada estat ha de ratificar l'acord en seu parlamentària) necessàries per permetre-ho van trigar més d'un any.

Podem avaluar que els governs han trigat massa a fer la ratificació? Sí. Però, coneixent la irresponsabilitat de molts governs en aquest tipus de coses, encara podem estar contents. Saben que el 1996 es va aprovar un tractat molt interessant? Sí, és el que prohibeix les proves nuclears. Doncs bé, 14 anys més tard... encara no ha entrat en vigor. En el cas de les bombes de dispersió, què suposarà l'entrada en vigor? Doncs que les disposicions previstes al tractat ja seran d'obligat compliment per als països membres. Òbviament, el tractat preveu la prohibició de la fabricació, la comercialització i l'ús de les bombes de dispersió i obliga a destruir-ne els arsenals existents. Però també, i això és molt important i relativament nou en la curta experiència de tractats d'aquesta mena, el tractat pensa en les víctimes i els supervivents i preveu donar-los suport i assistència humanitària.

En definitiva, un bon acord de desarmament que, sumat al de mines del 97, suposa 13 anys d'avenços clau en l'àmbit del desarmament que, en bona part, han estat possibles gràcies a l'esforç, tenacitat i impuls de la societat civil. També la del nostre país. Per això, demà Barcelona (plaça de Sant Jaume, 11.30 h) serà una de les 70 ciutats del món que celebraran l'inici de la fi de les bombes de dispersió.