Opinió

De set en set

Bon vent!

La decisió dels artistes Sean Scully i Liliane Tomasko d’abandonar Barcelona, on han viscut els últims 25 anys, no tindria res de particular i poc de noticiable en una parella que va néixer a Dublín i Zuric, respectivament, i que ha viscut a Nova York, a Munic, a Barcelona i a partir d’ara a Ais de Provença. Ara bé, que la mudança es degui al fet que la pressió del català se’ls ha fet insuportable ho converteix en tema d’interès per al National Geographic, perquè estem parlant d’una subespècie bastant peculiar. Ell, nascut en un país amb dos idiomes (anglès i gaèlic irlandès), i ella, en un país amb quatre llengües (alemany, francès, italià i romanx), es diria que saben de què va això de la convivència lingüística en un país o territori. Potser fugien del multilingüisme, però llavors què els impulsaria a triar viure a Catalunya, on el català es parla des de fa prop de mil anys? Si no sabien on anaven –que és molt improbable– hauran trigat un quart de segle a adonar-se de la seva incompatibilitat...; i, d’altra banda, que gent tan viatjada, creativa i cosmopolita després de 25 anys llargs de convivència amb el català tingui un problema vital per no entendre’l resulta misteriós. Tot plegat mereixeria una investigació antropològica, però llavors llegeixes el reportatge del Financial Times, en què expliquen la seva fugida com el resultat de la intolerància dels catalanoparlants, perquè gosen parlar català entre ells “per fotre” els que no el parlen, i que al seu fill Oisin, de 12 anys, a l’escola li diuen “que ha de parlar en català al pati”, i ja veus que, els pobres, pateixen una catalanofòbia de manual, una patologia descoberta fa segles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.