Pere Ynglada, l’esborrat

Durant un temps vaig creure que algú hauria d’escriure una novel·la o una biografia sobre Pere Ynglada. Ara no n’estic segura, perquè ja existeix en els llibres de tots els altres. La fascinació que exerceix aquest artista i connaisseur només s’explica per la seva insignificança. Encarna la figura del secundari gris, d’una entitat molt relativa, amb la mínima caracterització per dibuixar un personatge sense arribar a emmotllar-lo. Un figurant amb el do de la ubiqüitat. A diferència de Quim Borralleras, un altre actor de repartiment, Ynglada té un paper molt més prolix, encara que sense amb prou feines frase de diàleg tot i abraçar trenta anys de vida cultural catalana: és a tot arreu, amic de molts, conegut de tothom. L’home d’enllaç per a infinitat de propòsits, des d’una exposició d’art oriental a un sopar d’homenatge o una carta de recomanació. Hi ha una enorme coincidència en el retrat que en fan Pla, Junoy, Ricart, Feliu Elias, Soldevila. Dunyach en va modelar el bust: els cabells aixafats, la clenxa ben marcada al mig, les orelles separades del crani, els ulls sortits i inflats, com un buda. Sagarra parlava d’“uns reflexos tibetans esborrats amb paper de vidre”, i d’una timidesa i discreció impròpies del país. Fins i tot la seva obra és humil. No pinta, només dibuixa, sovint amb un traç tan tènue que s’esvaeix. Centenars, milers d’esbossos en què s’obstina fanàticament a capturar la tremolor de l’orella d’un cérvol, el moviment imperceptible del morro d’un conill, l’esquematisme llenyós de les ales d’una llagosta. Res, gairebé, i en canvi, tot. Un polsim de vida retingut al paper.