Meditar

Aquests dies, en un retir de meditació, he aprofundit a estones lliures en lectures poètiques. Fins fa poc no m’havia llegut, com deia el meu pare, recalar amb calma en l’antologia de Marta Pessarrodona, A favor nostre, un poemari que tinc dedicat de fa més d’un any i mig. Retorno a quatre versos que em criden a rellegir-los:

“Sabeu, jo no passo de res;

no passo gens de l’amor

que pots donar-me, de tot

el que podem estimar encara.”

M’agrada la insistència de Pessarrodona; jo tampoc passo gens de l’amor i reconec que, quan et toca viure moments complicats o acompanyar els qui estimes en l’experiència de la malaltia, t’adones que la salut també és un art que demana amor. Un art que convida a crear confiança, a fer-te conscient de la teva pròpia naturalesa i, si ets cuidadora o cuidador, a buscar l’equilibri just per mantenir-te harmonitzat –i això inclou: cos, ment i ànima–. Entenc que cada entrebanc vital pot ser útil, en darrer terme, per aprendre a instaurar hàbits de vida més saludables i per valorar tot el que tens. Crec que la situació global que estem vivim demana canvis importants, tant pel que fa a la nostra manera de relacionar-nos com de consumir.

Seguim arrossegant molta inconsciència i una pobresa cognitiva, actitudinal i fins i tot lingüística a l’hora d’expressar i d’alliberar –en la mesura del possible– les emocions. Ningú t’ensenya a transitar per les dificultats que comporten les relacions humanes en cas de pèrdua o de malaltia. Generalment l’amor acostuma a ser –si hi és present– el factor cohesionador clau, ja sigui en famílies més o menys extenses, en parelles o en grups d’amics. Tanmateix, sovint t’has d’espavilar a aprendre a no reproduir patrons familiars que limiten la teva llibertat d’estimar a fons i de debò. Sé que el que dic pot semblar paradoxal, però estic parlant d’aprendre a no condicionar ningú, de no permetre ni exercir cap mena de xantatge emocional o de saber cuidar-te tu, primer de tot. En algun moment pots caure malalt o convertir-te en cuidador dels altres.

Durant els darrers anys m’ha tocat viure uns quants episodis de malalties familiars i d’estrès. Si ets una persona sensible, és fàcil que et confonguis i adoptis un paper massa empàtic, que t’identifiquis amb el que et passa a tu o als qui estimes. Això és ben poc eficaç. L’equilibri vital requereix saber posar una mica de distància. Aquest és un factor que he hagut d’assajar repetidament. Ara m’agrada pensar en un “egoisme generós” que canvia el concepte d’empatia per el d’una mirada respectuosa que permet acompanyar l’altre sense “assistir-lo” més del compte, des de la fermesa personal. En aquest sentit, saber dir que estàs cansat, posar límits o expressar com et sents, acaba essent essencial quan has de fer un acompanyament. En el meu cas, miro de trobar moments per fer caminades llargues o assistir a algun retir de meditació, com el que he dit a l’inici d’aquest article.

D’un temps ençà, ha augmentat l’interès per les pràctiques de meditació, fins i tot per part del sistema d’ensenyament (des que la UB va crear un primer màster de mindfulness s’ha estès l’experiència en diverses universitats i enguany la Fundació Universitat de Girona impartirà un postgrau de turisme de benestar que aborda temes com la responsabilitat personal i social en la sostenibilitat). M’agradaria veure com s’implanten aquestes pràctiques en escoles i instituts. Jo he fet sessions de relaxació i meditació amb alumnes a les darreres hores de classe i he rebut sempre un feedback positiu. Parar la voràgine mental per autoindagar en el silenci és una de les pràctiques que pot donar eines alliberadores als alumnes, sempre que les vulguin aplicar a la seva vida personal. Potser amb més recursos i ajuda psicològica als joves, l’alcohol i altres drogues no anirien tan associats a l’hora de divertir-se.

Molts estudis clínics confirmen els beneficis de la meditació (a nivell fisiològic, sembla que redueix la quantitat de citocines alliberades que estan relacionades amb estats depressius). No cal creure’s res sinó experimentar-ho: en el meu cas, puc dic que m’ajuda a reconèixer els pensaments perjudicials per empaitar-los al vol en el moment que apareixen i no enganxar-m’hi. En aquest sentit, permet millorar la qualitat de vida.