L’exiliada

La pel·lícula més cèlebre del cinema soviètic, El cuirassat Potemkin, es va estrenar abans a Barcelona, el 9 de novembre de 1930 al cinema Lido de la rambla Catalunya, que a Madrid. El 9 de maig de 1931 i amb la República just proclamada, es va projectar en un cinema de la Gran Via. És de Bruges, però, el record més ardent que guarda del film i de l’escena del cotxet infantil precipitant-se escales avall l’escriptora de la Generació del 27 María Teresa León. A la seva autobiografia Memoria de la melancolía, evoca la coneixença amb el cineasta Serguei Eisenstein en un dels viatges a Moscou que ella i el marit, el poeta Rafael Alberti, van realitzar-hi als anys trenta. També hi descriu el sacseig que el cinema soviètic els provoca en un centre socialista de Bruges, una nit endolada: “Fuera, todo era noche; dentro, el arrebato de las conciencias, despertando. Nunca nada nos ha comunicado un temblor semejante.” També Alberti recorda a La arboleda perdida aquella pulsió imprevista viscuda en la nit més freda d’una ciutat somorta. “Una llum roja i ardent”, la rebel·lió que emergeix en una sala obscura d’una ciutat burgesa, la lluita que es cova per dins mentre a fora guanya la letargia. I l’emoció momentània esdevé record atemporal. Quan el 1977 María Teresa León va aterrar amb Alberti a Madrid, l’Alzheimer li havia arrabassat Bruges, Potemkin i els ulls blau pàl·lid fulgurants d’Eisenstein. Tot. Tots tenim un Potemkin a Bruges. És aquell instant, estrany i celebrat, que atresorem en una capseta de la memòria i s’obre quan vol. Per fer-nos tornar a estremir. I recordar-nos que el desig exiliat reneix de les nits més fosques.