Femení, masculí

Segur que el debat sobre el desdoblament de gènere i l’ús d’un llenguatge no sexista va més enllà dels desgraciats tions i tiones, del Sant Jordi i Santa Jordina o els donanatges i homenatges. Però hem arribat a uns límits de ridiculesa que, més que visibilitzar la dona o reflectir les identitats no binàries, poden provocar l’efecte contrari. La llengua no s’imposa, i menys quan la imposició va de dalt cap a baix. No farem aquí una llista dels arguments tècnics per criticar el desdoblament o defensar l’ús del masculí genèric. La lingüista Carme Junyent fa temps que en dona unes quantes, de raons, i avui mateix podran trobar a les llibreries el llibre Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou (Eumo), coordinat per ella i en el qual una setantena de dones lingüistes analitzen “l’ús i l’abús del llenguatge suposadament no sexista”. Els problemes del català són molts altres, i els problemes de la invisibilitat de les dones o de les identitats no binàries no passen per la imposició d’unes alternatives al masculí genèric que segurament poc ajudaran a la igualtat de totes les persones. Si prenem com a bo el criteri que el masculí plural és inclusiu, potser no caldria anar inventant, i sobretot imposant, segons quins termes. Com apunta una de les participants en el llibre, Elisenda Bernal, a mi també em molesta que es qüestioni si som “prou feministes” perquè fem servir el masculí genèric. Difícilment el respecte a totes les identitats es podrà mesurar amb l’ús –i l’abús– d’un forçat desdoblament de gènere, amb l’ús del femení com a no marcat o amb la incorporació d’un tercer gènere.