Propòsit de tardor: siguem amables

Vaig sen­tir la can­tant Marina Ros­sell que par­lava a la ràdio de l’ama­bi­li­tat. Deia que era una de les qua­li­tats de les per­so­nes que esti­mava més i que si tot­hom fos ama­ble el món seria una mica millor. Hi estic total­ment d’acord. No recordo qui eren els dos homes que l’acom­pa­nya­ven a l’estudi, però sé que vaig pen­sar que no esta­ven a l’altura, perquè amb el seu to de veu feien enten­dre que tro­ba­ven la seva afir­mació petita i que l’ama­bi­li­tat els sem­blava, ras i curt, una cosa menor.

I, en canvi, no ho és gens, de menor. L’escrip­tor Sebastià Ser­rano diu que allò que més valo­rem en els altres és l’ama­bi­li­tat, i que la valo­rem molt espe­ci­al­ment en la nos­tra pare­lla. Més que l’amor i la fide­li­tat, volem que la per­sona amb qui com­par­tim la vida sigui ama­ble. Perquè ja et poden dir que t’esti­men, que si et trac­ten a pata­ca­des! Ramon Llull va més enllà i diu que l’ama­bi­li­tat és l’essència de l’amor, i un dels afo­ris­mes del pen­sa­dor Joseph Jou­bert asse­gura que hauríem de morir essent ama­bles –si és pos­si­ble, hi afe­geix–. Quan li pre­gun­ten al filòsof André Comte-Spon­vi­lle a qui hem d’esti­mar, res­pon: evi­dent­ment, d’entrada, hem d’esti­mar la gent que és ama­ble, que és agra­da­ble i que ens fa sen­tir bé.

Esforç, humi­li­tat i prudència: aquests són els tres valors que el teòleg Fran­cesc Tor­ralba diu que hem d’ense­nyar als nos­tres fills. Amb el seu permís, m’agra­da­ria afe­gir-hi l’ama­bi­li­tat. Vaig anar a una classe de segon de primària i a la porta hi tenien pen­jada la frase: “Som la classe de les bale­nes i el nos­tre lema és som­riure molt i ser sem­pre ama­bles.” Quins magnífics pro­fes­sors! Ense­nyar una cri­a­tura a ser ama­ble és ense­nyar-la a ser con­si­de­rada i pen­sar en els altres, a trac­tar-los amb bon­dat, a res­pec­tar-los i a no jut­jar-los; tot això com­pen­sa­ria la gran quan­ti­tat de mai­nada egocèntrica i male­du­cada que hi ha (però la culpa no és seva, pobrets, sinó dels seus pares, que els super­pro­te­gei­xen i els fan creure que són el cen­tre del món).

Sí, les cri­a­tu­res ama­bles m’omplen d’espe­rança, i sem­pre recor­daré una anècdota de fa més de trenta anys. Vaig sor­tir a pas­se­jar el gos i em vaig entre­te­nir par­lant amb una veïna. Ella i el seu fill –cinc anys a tot esti­rar– eren a din­tre casa, la porta oberta; el meu gos i jo érem al replà. De cop el nen va des­a­parèixer cor­rents i va tor­nar a poc a poc, mirant de no ves­sar el plat ple d’aigua que duia a les mans. El va posar al davant del gos i em va mirar molt seriós. Per si té set, em va dir.

Per si a algú li sem­bla que tot això és petit, o massa sen­ti­men­tal, li anirà bé saber que l’ama­bi­li­tat a la feina aug­menta l’èxit de l’empresa. O sigui: l’ama­bi­li­tat, que és de franc, és més ren­di­ble econòmica­ment que les dis­cus­si­ons, les con­fron­ta­ci­ons i les bron­ques contínues entre els caps, els com­panys, els cli­ents. Hi deu tenir a veure que l’ama­bi­li­tat crea un ambi­ent d’har­mo­nia i fa que els equips de tre­ball col·labo­rin més. (Si hi penso, de totes les fei­nes que he fet –comerç, ense­nya­ment, política, volun­ta­riat, escrip­tura...–, on costa més ser ama­ble és en política: pre­ci­sa­ment, en la política, que hau­ria de tenir l’objec­tiu de millo­rar la vida de les per­so­nes, és on menys es col·labora amb els que no són “els teus”, ni que sigui per acon­se­guir el bé comú.)

I per si no tingués prou bene­fi­cis, David Hamil­ton, doc­tor en química, diu que ser ama­ble redu­eix la depressió, l’ansi­e­tat i rejo­ve­neix. Allò opo­sat a l’estrès, asse­gura en els seus lli­bres, no és la calma, com ens hem pen­sat fins ara, sinó l’ama­bi­li­tat. Una mena de pana­cea... Com és, doncs, que no ens apun­tem tots en massa a ser ama­bles?

Uns bene­fi­cis, doncs, incal­cu­la­bles. Això és el que ens ense­nya Won­der, la novel·la de R.J. Pala­cio, que hau­ria de ser de lec­tura obli­gada: sigues ama­ble, diu, perquè l’altre també té les seves tris­te­ses. I hi afe­geix: si has de triar entre tenir raó i ser ama­ble, tria ser ama­ble. Val la pena inten­tar-ho, no tro­beu?