Derrotes americanes

Per què se’ls dona tan malament, als Estats Units, guanyar guerres? El país amb el pressupost militar més gran del món (778.000 milions de dòlars, un 39% de la despesa mundial); la tecnologia més avançada; i un dòlar que, en tant que moneda refugi global, els fa immunes a les crisis del deute i els permet tirar pel vàter dos bilions de dòlars a l’Afganistan.

La primera resposta és cultural. L’historiador Niall Fergusson, molt influent en l’establishment nord-americà, hi veu manca de voluntat de lluita. Les classes acomodades han perdut el tremp i l’ambició que sí que van mostrar en el seu dia els britànics [sic]. Costa entomar les baixes i cal amagar els ferits. És la coneguda metàfora del gegant adormit mentre l’imperi llangueix. Una lectura, per cert, recurrent en el pensament occidental i que ja trobem a l’Alemanya del 1918, en el supervendes de Spengler La decadència d’occident, que anticiparia, compte, l’aparició d’un redemptor: Adolf Hitler.

Una altra explicació és la que fa referència a l’esfondrament inevitable de les aspiracions imperials del gegant amb peus de fang. Implacable amb els països de l’eix del mal (omplir amb el nom del país que es vulgui) però desmemoriat i descurat amb uns suposats aliats (l’Aràbia Saudita, els talibans o el mateix Saddam Hussein) que, per aquelles coses de la vida, acaben pagant armes, formació i entrenament als mateixos rebels que ara els ataquen. Amb armes de fabricació occidental, és clar.

Una resposta habitual faria referència a l’anomenat complex industria i militar. L’Estat com a instrument per protegir i ampliar el capital de les poderoses elits. Una interpretació que ens parlaria de com Boeing o Lockheed Martin han multiplicat per deu el seu valor des del 2001. Veritables promotors de la guerra perpètua tan ben retratada en el 1984 d’Orwell, on, ja posats, s’hi permetrien fer presumptes negocis amb monarques de democràcies també presumptament avançades.

És aquest un pastís que l’administració Bush voldria democratitzar a la manera dels liberals: engrandint-lo tant com fos possible per la via d’esquilar amb determinació el pressupost públic dels països ocupats. Aquí hi veuríem concursos públics guanyats per empreses americanes que proveeixen productes i serveis tècnicament avançats i que, naturalment, necessiten de personal igualment capacitat (nord-americà, és clar) per mantenir en funcionament. Davant la irritació civil, fins a cent mil mercenaris estrangers s’afegirien a les tropes ocupants per acabar proveint serveis de seguretat privada a l’Iraq ocupat.

Un cas evident de deute il·legítim, fill de la posició de força que dona una ocupació militar, i que el dret internacional permet rebutjar. Com esquivar aquesta eventualitat? Senzill: sostenint règims corruptes (presidits per Maliki a l’Iraq o Karzai a l’Afganistan) on unes poques elits locals traeixen el seu propi poble a partir d’un sucós emolument, una promesa de progrés col·lectiu i un exili daurat. S’estranya ara algú que el règim afganès no hagi resistit ni deu dies l’anunci de la retirada de tropes? O que els sunnites (amb el suport dels EUA) i els xiïtes s’enfrontessin en una guerra civil l’endemà de l’ocupació de Bagdad?

Què haurien de fer els EUA per evitar aquestes guerres inútils però no farà? Transformar un sistema d’incentius centrat a aconseguir proeses tecnològiques, que guanya batalles però perd guerres impossibles de guanyar. I això no passarà perquè, a la pràctica, les tres branques de l’exèrcit dels Estats Units no només són immunes a la supervisió política, sinó que competeixen entre si per veure qui gasta més i millor, emparats per un sistema de compra pública convenientment opac.

Generals de tres i quatre estrelles que esperen el seu llicenciament per entrar en l’esmentat complex (un 80% dels que van servir en el període 2004-2008) des d’on vendran els seus productes als futurs col·legues de professió, esdevindran consultors o seran membres d’un dels poderosos lobbies que, xifres en mà i fefaentment, expliquen com el negoci militar proveeix de feina i futur els ciutadans de Virginia o Ohio. I el governador o senador que gosi posar en qüestió aquest model, a banda de traïdor, serà titllat de mala persona. Unes portes rotatòries que, per ambició i impunitat, gairebé fan que sentim pietat de les nostres pobres elèctriques.