Oblit

A vegades passa: et diuen que una persona coneguda ha mort i ni te’n recordaves que existís; no és que pensessis que estava morta, sinó que te n’havies oblidat; i és així que, mentre t’estremeixis una mica amb la consciència que som més oblit que memòria, saps que molts dels que et sobreviuran tindran la mateixa sensació quan tu moris. Passa fins i tot amb persones amb les quals vas tenir una relació que no va ser passatgera, ni circumstancial, ni precisament oblidadissa com la d’una nit de borratxera, sinó que va tenir durada i substància en un moment de la teva vida. Passa amb personalitats (no m’agrada dir-ho així, però no trobo una altra manera) contemporànies del món artístic, literari, cinematogràfic. També hi has tingut una relació: veies les seves pel·lícules, llegies tot el que escrivien, seguies les seves exposicions, escoltaves la seva música. Fins que, no saps per què, ho vas deixar de fer i te’n vas oblidar. Si ara escric això és a propòsit de la mort del compositor grec Mikis Theodorakis. Com potser que me n’hagués oblidat? No ho dic tant per allò que possiblement va fer-lo més famós; és a dir, la música per a pel·lícules, de manera especial, amb aquell sirtaki en què balla Anthony Quinn, el de Zorba el grec. Ho dic per totes les vegades que vaig escoltar la seva obra amb el Canto general, de Neruda. I sobretot per la Balada de Mauthausen que va compondre a partir de quatre dels poemes que Iakovos Kambanellis, supervivent del camp, va escriure per contribuir a la memòria d’aquella barbàrie fent present que l’esperança i l’amor (com ara el que va sentir per una jueva lituana) persistien enmig de l’horror. Com pot ser que no recordés una obra sobre allò que no pot ser oblidat? Se’m fa tan estrany...