Opinió

Tribuna

La defensa de la fragilitat

“Com altres artistes contemporanis, i no és per res que Tàpies sigui un dels seus referents, Llena hi és per rescatar-los, conservar-los, donar-los durada sense deixar de fer-ne present la fragilitat.

Cap a finals del juliol passat vaig visitar l’exposició En veu baixa, d’Antoni Llena, a Espais Volart. Això va ser poc abans que aquesta seu barcelonina, al carrer Casp, de la Fundació Vila Casas tanqués per vacances a l’agost, cosa que ha motivat que ajornés escriure sobre l’exposició, un recorregut per l’obra de l’artista definit per ell mateix, fins que ha tornat a fer-se visible durant el mes de setembre. Encara que ho publiqués més tard, potser hauria d’haver-ne escrit just després de visitar-la, amb l’experiència recent (i així les sensacions vives) de trobar-me davant d’unes peces fetes majorment amb materials fràgils, com ho és la memòria, i d’haver- escoltat com en parlava el mateix Llena, que tant ha reflexionat sobre l’obra pròpia i l’aliena que l’inspira, de manera que, com altres artistes contemporanis, la teoria ha acompanyat la pràctica: en el seu cas sense retòrica vana i closa, sinó amb una claredat fulgurant com un llampec.

La qüestió és que intento escriure sobre el que vaig veure revisant el catàleg de l’exposició. Evidentment, la visió de la reproducció d’una obra mai no és comparable a la contemplació de l’original. Tanmateix, a banda de la cura de l’edició, en aquest cas la diferència és especialment fragant. Com donar compte a través d’una imatge de la precarietat dels materials, de la sensació que hi ha peces amb un equilibri tan fràgil que podrien desfer-se, de les textures dels papers rebregats i esquinçats, del volum irregular adquirit a l’espai? O, pel que fa a la seva obra més recent, de la impressió que causa contemplar reunits els cinc-cents dibuixos al pastel que, realitzats durant el temps del confinament a causa de la pandèmia, conformen Noli me tangere? Una representació de la humanitat, sense tocar-se en l’aïllament, a través de la qual, com escriu Àlex Susanna en el text introductori del catàleg, tant realitza un exercici d’introspecció plàstica com un diàleg amb molts dels artistes que, diversos entre ells, més estima: Balthus, Morandi, Guston, Fontana i, és clar, Miró i Tàpies. Una obra que neix d’una necessitat personal (sentir-se viu en un temps en suspensió) i que, acceptant l’atzar i la “imperfecció” de la immediatesa, no renuncia a aportar una mica de bellesa.

“Defensar la fragilitat és, encara avui, l’únic pensament pervers possible”, considera Antoni Llena. Avui potser més que mai perquè, mentre que no fem més que constatar la fragilitat que som, s’imposa la cobdícia dels més forts que, regits per la llei del mercat i el valor que aquest determina, menyspreen coses (i éssers) condemnant-les a la caducitat i al rebuig. Com altres artistes contemporanis, i no és per res que Tàpies sigui un dels seus referents, Llena hi és per rescatar-los, conservar-los, donar-los durada sense deixar de fer-ne present la fragilitat. Podria considerar-se que, conscient de l’efímer, Llena és un artista delicat que defensa amb cura els materials fràgils i menystinguts. Però també hi observo la violència de qui vol remoure’ns a través de l’experiència estètica. El gest capaç de fer una trencadissa. És així que aquesta exposició en certa manera antològica m’ha dut a recordar-ne un altre, Preferiria no fer-ho, que, el 2003, vaig veure a les Sales Municipals de la Rambla de Girona. Hi havia uns vidres trencats per l’artista. En aquells vidres trencats (com en els materials tacats amb el vermell de la sang o en les tires plastificades amb talls com ferides cobertes de tiretes) hi havia les empremtes d’un cop indignat en la quietud d’una bellesa irada.

Tals consideracions em duen a la dimensió política palpitant en l’obra de Llena o que s’hi adhereix per les circumstàncies. Quan vam arribar a l’exposició, rebent la salutació afectuosa del fotògraf Toni Bernad, Llena explicava a un grup d’amigues que Bombolles dissecades (realitzada el 1969 amb paper de cel·lofana, cordill i cartronet) va ser adquirida per Tàpies i que els diners van servir per pagar multes que la “justícia franquista” va imposar a persones que havien realitzat accions polítiques en contra de la dictadura. Durant el recorregut, va referir-se, indignat, al fet que els jutges continuen multant per motius polítics.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia