Sabem vendre, més que comprar

Per un treball que estic fent he tingut ocasió de repassar la relació d’empreses catalanes que teníem fa vint anys i m’he adonat que la majoria han passat sota el control d’una multinacional. Això val tant per al grup Gallo de pastes per a sopa com per al grup Chupa Chups o tantes altres. Cap d’aquestes empreses que s’han venut estaven en una situació financera delicada. Guanyaven diners i el motiu de la venda no ha estat la manca de liquiditat o l’anunci d’una propera fallida.

En compensació, podem dir que han sorgit una sèrie de noves empreses que han substituït les anteriors, però que trigaran uns quants anys a aconseguir el nivell de les altres. Els venedors no han substituït la venda de les seves empreses per altres, sinó que s’han limitat a invertir en fons d’inversió o en títols de renda fixa, sense risc, els diners cobrats. Ho dic sense cap mena de prova, però sí que he vist desaparèixer aquests venedors de la xarxa social barcelonina d’empresaris.

No són ni al Foment, ni a la Cambra, ni al Cercle d’Economia. Suposo que els socis del Liceu els duen trobar més fàcilment. Catalunya ha fet un pas enrere en la constitució i control de les seves empreses. Hem perdut vergonyosament el control de La Caixa, poques empreses noves s’han incorporat a la borsa, i les que ho han fet mantenen la majoria de les accions en nom dels antics propietaris, de manera que les úniques accions que poden cotitzar són les que queden al marge del grup majoritari d’accionistes.

Els propietaris venen, però no sé què fan els directors o subdirectors d’aquestes empreses. La temptació seria demanar als propietaris venedors que tinguessin en compte aquesta segona línia de professionals que molt sovint és més intel·ligent que ells mateixos i dediquen més esforços a la marxa de l’empresa. Continua havent-hi una diferència social entre el director general i el conseller delegat, entre el tècnic professional i el propietari.

Les multinacionals tenen un paper molt important en l’economia catalana. Per primera vegada hem vist com alguns executius catalans han ocupat càrrecs de relleu a les empreses mare. Sobretot es pot dir de les empreses suïsses i no es pot dir gens de la majoria de països europeus o americans.

En canvi, sí que trobem estudiants de l’IESE o d’Esade que han marxat a l’estranger amb les mans a la butxaca i han aconseguit feines de relleu a multinacionals del país on s’han instal·lat. Alguna cosa no va bé a casa nostra en aquest sentit. Possiblement, falta de lideratge i poc interès de la Generalitat fins al darrer govern de la nostra institució. Em poso les mans al cap quan comprovo que ningú hagi parlat del que ha fet el govern espanyol amb CaixaBank en els darrers mesos. Em sembla que l’única excepció ha estat la meva. I si he gosat cobrir aquest buit és perquè a la meva edat em poden fer poc mal.

No sé si duraré molts anys més, però certament no aniré al funeral dels executius de la meva generació als quals he conegut i tractat, però que m’han deixat mal gust de boca. Resaré, això sí, per ells, tot confiant que passin una temporadeta al purgatori. Ja sé que això està molt mal dit, però fa una temporada que estic molt enrabiat amb el comportament de la nostra burgesia i, per descomptat, amb el comportament del govern espanyol.