Transformant Catalunya

S’atribueix a Napoleó Hill la frase següent: “La diferència entre un somni i un objectiu és la data límit.” Doncs sí, sovint penso que molts polítics es mouen permanentment en un aiguabarreig de somnis i objectius sense tenir data límit i al final hom no sap si el que tenen és ignorància o incapacitat. Per què els polítics no ens parlen sempre clar? Per què no defensen sempre el mateix discurs? Per què els és tan fàcil canviar-lo i canviar d’estratègia unilateralment? Potser la resposta la trobaríem en Otto von Bismarck quan diferencia clarament el que és un polític i un estadista. Ens diu que el polític només pensa en les properes eleccions, mentre que l’estadista pensa en les properes generacions. D’un temps ençà tot el món va molt escàs d’estadistes i la política d’avui s’ha convertit en una mena d’improvisació i rectificació constant com aquell artesà que fa peces només amb el mètode de prova i error i sense tenir un plànol pensat per tenir clara tota la peça que vol construir. Els fundadors de la UE tenien clara l’Europa que volien i varen treballar per construir-la. Ara, amb la nova generació de polítics europeus, ningú té clara l’Europa que volem per demà i es va improvisant, posant pedaços a la nau per aturar les entrades d’aigua, i ajornant totes les decisions importants per no interferir en alguna elecció nacional. Per ser un estadista, entre altres qualitats, és imprescindible el reconeixement d’auctoritas de la resta, i desgraciadament, en aquest món de tanta mediocritat, reconèixer auctoritas a un altre requereix un nivell personal d’ètica del qual anem molt escassos.

Si mirem a casa nostra veurem el mateix nivell dels polítics de fora, no som una excepció. I fa molta basarda pensar que aquests són els elegits per conduir-nos a la llibertat, perquè per més que ho dissimulin la seva estratègia no va més lluny de les properes eleccions. Algú sap quin país aspiren a tenir en un futur (en la data límit) de dues generacions, per exemple? Quin país serem? Com que el futur comença ara, què s’està fent per ser el que volem ser demà? A mi ja em perdonaran, però amb els consellers que tenim, potser només n’hi ha tres o quatre que es poden formular aquesta pregunta i començar la tasca.

Que ningú s’enganyi, tenir idees clares i un pla ben formulat és imprescindible per emprendre qualsevol iniciativa, i els diners sempre segueixen les grans idees. I no sempre es tracta de grans sumes de diners, es tracta de tenir grans idees. Si repassen la història de la Mancomunitat, veuran els grans prodigis que es varen fer amb pocs diners i amb molta capacitat de treball.

En el moment en què estem, veiem com els socis del govern tenen contradiccions en temes transcendentals del que, per a ells, ha de ser Catalunya. I no es tracta de respondre que volem una Catalunya independent, com aquell que tira la pilota endavant. Hauríem de saber quina Catalunya volem. Volem que sigui un país industrial? Un país de serveis? Volem un país cohesionat? I una vegada tinguem clar què volem ser, què fem per ser-ho? La demagògia s’imposa massa sovint a la política i a les polítiques, i ningú té el valor de fer un crit d’alerta per dir-nos que si no canviem el que passa el futur és insostenible i caminem cap a un futur de conflictes greus. Estic plenament d’acord amb la consellera de Recerca i Universitats, Gemma Geis, quan diu: “La recerca ha de ser el centre de projecte de país” i “Un país que fa recerca i un país que creu en la recerca, és un país que es transforma”. Certament hem vist països que han cregut en la recerca i en pocs anys s’han transformat i avui són capdavanters en moltes coses. És clar que per a això també caldrà que les universitats s’hi impliquin molt més. Seria bo que les universitats catalanes també pensessin que estan transformant Catalunya i que els seus nivells de producció científica es posessin a l’altura dels països que creuen que el coneixement és transformador. D’altra banda, el govern ha de focalitzar els recursos i les exigències per fer-ho possible. No podem viure permanentment en somnis, cal tenir una data límit per a un objectiu.