Coi de pessimistes

Aquest país té un problema. I és aquest coi de pessimisme que ens atrapa a tots plegats cada dos per tres. Som a les portes de la Diada, de recuperar un altre cop els nostres drets, de tornar a sortir al carrer, i no paro de sentir el comentari aquell que això ja està, que ja no serà com abans, que no hi haurà tanta gent com abans, que estem cansats i que això no rutlla. Mare de Déu. Com volem que sigui com abans, si hi ha hagut una repressió esfereïdora, si els partits no tenen una estratègia conjunta, si ens hem autoparat i potser autoatrapat en una taula de diàleg i, és clar, si encara no hem tret el cap d’aquest coi de pandèmia que fa un any ens tenia a tots tancats a casa? Com voleu que sigui igual que abans? O és que les nostres vides ho són, com abans? Prou que l’endemà alguns en faran titulars esbiaixats, del desastre de la Diada (per cert, si volen ser pessimistes, hi afegeixin que potser plourà), que ara va i som nosaltres, que els fem abans d’hora. N’he quedat tip, aquesta setmana, de tertulians pronosticadors de desastres. Allà i aquí. Que no se n’adonen, que pronostiquen la fi del procés des d’abans del 9-N? Que no se n’adonen, que en les darreres eleccions un 52% dels vots van ser per a formacions independentistes? Que hàgim descobert que això no era bufar i fer ampolles no em sembla pas que sigui sinònim que hàgim engegat a dida la independència. Em fa l’efecte que en tot cas el que alguns han engegat a dida és els partits que ens hi havien de dur, perquè no proposen res engrescador, democràtic i rupturista –com sí que ho va ser l’1-O– i perquè han permès que la iniciativa ara la tingui l’altra part i nosaltres anem a remolc. Si algú pretén que aquesta Diada hi hagi un milió de persones al carrer és que ha perdut el nord, com serà senyal que l’ha perdut aquell que interpreti qualsevol xifra com un fracàs. No va de xifres, això. I no s’equivoquin: la gent hi és. Hi ha sigut sempre. Ara, potser sí, esgotada i desorientada. Però hi és. I sortirà de casa quan calgui. N’estic tan convençut –diguin-me il·lús, sí–, com convençut estic que el primer problema nostre és aquest coi de pessimisme que els deia.