Les majúscules del poder

A l’hospital on la meva mare acabava de morir ens van concedir “una horeta, NO MÉS!” per estar amb ella a l’habitació abans no la vinguessin a buscar per baixar-la al tanatori, on s’havien d’expedir els certificats de defunció. Veure com uns desconeguts se l’enduien a un lloc inaccessible per a nosaltres, va fer que jo inaugurés “la resta de la meva vida” i notés com de cop s’esborrava el miratge que durant anys m’havia impedit sospitar que els músculs del Poder Públic, que semblaven tan fofos i adormits, serien capaços de tensar-se d’una sola estrebada i amb aquella fortalesa indomable.

L’endemà, ja al tanatori provincial, no és pas que aquella Força Suprema minvés. Només d’entrar a la sala de vetlles, ens vam adonar que el cos de la mare quedava separat de nosaltres per una gruixuda Paret de vidre que donava a un compartiment estanc, refrigerat i tancat amb Clau. A l’Altra Banda, un con de llum queia sobre la mare, que en una perfecció glacial s’agafava les mans per acompanyar-se. Vam demanar per entrar a la sala. Per Motius de Seguretat ningú més que el Director del Tanatori podia accedir-hi. Vaig haver d’omplir dos formularis per poder estar cinc minuts amb la mare, per acaronar-la i besar-la.

El Control, la Seguretat, veritats parcials que poden convertir-se en una mentida global i coercitiva, són la base de l’argumentari perquè cada cop més les nostres societats imposin obligacions que anul·len els drets individuals de les persones. Per combatre la pandèmia hem vist com els Estats se subratllaven: tancaven fronteres, decretaven confinaments i tocs de queda, controlaven els moviments de la població, establien jerarquies entre ciutadans més salvables que d’altres, obligaven els malalts a morir en soledat. Per bé que hi hagi arguments raonables per adoptar puntualment algunes mesures imperatives, queda l’esgarrifança de descobrir el rostre Absolut de l’Estat. Queda també la por de saber si mai recuperarem els antics drets. Drets que ens protegeixen dels abusos de l’Estat.