El dia dotze

A l’hora d’escriure això és impossible saber què haurà passat ahir mateix, però sí que es pot preveure els comentaris que se’n faran a les xarxes socials: alguns diran que ara toca un diàleg amb l’estat central, d’altres diran que cal un referèndum ara mateix i l’Ada Colau dirà que no cal enganyar la gent (tot oblidant que ERC va guanyar les eleccions municipals a Barcelona i que ella només va aconseguir ser alcaldessa gràcies al suport del gitanòfob emèrit Manuel Valls). I se sabrà –com ja se sap– que a Catalunya hi ha milions d’independentistes pessimistes que no per això han deixat de ser independentistes. Ara bé, no cal que estiguin tan desanimats: als anys vuitanta un futuròleg nord-americà va predir que Catalunya seria un estat independent el 2025. Aleshores, és clar, ningú no s’ho va creure. Però des del 1990, al món s’han creat 34 estats nous, 25 dels quals al continent europeu. De la mateixa manera que aquests estats van sorgir arran del col·lapse de tres entitats multinacionals (la Unió Soviètica, Iugoslàvia i Txecoslovàquia), ara només cal esperar el col·lapse de les dues entitats ídem que romanen, creades a principis del segle XVIII: la Gran Bretanya i el Regne d’Espanya. En el cas del primer, el Brexit ha animat l’SNP i els Verds a pactar un acord recent que inclou un referèndum abans del 2023. L’estat espanyol, d’altra banda, té diversos fronts oberts: un rei –símbol de la unitat pàtria– del tot desprestigiat; la pressió popular catalana; i una dreta ultranacionalista que no dubtaria a buscar solucions violentíssimes en el cas que la taula de diàleg fracassés i els catalans es veiessin abocats a un segon referèndum unilateral (la comunitat internacional reaccionaria de seguida: no volen un Sarajevo al costat del Mediterrani). No recordo el nom d’aquell futuròleg americà, però no dubto que obriré una ampolla de Corpinnat en el seu honor, cap al 2025.