Ens ho mereixem?

Una de les línies doctrinals del social-liberalisme democràtic a Occident ha consistit a intentar combatre els desavantatges socioeconòmics, les desigualtats, les discriminacions i les exclusions derivats de models basats en el manteniment de vells privilegis o en factors clarament arbitraris. El reconeixement de la manca de condicions equitatives per a tots els membres de la societat i l’intent –moral i polític– de rectificar aquesta situació és el que ha contribuït d’una manera espectacular a la renovació de les teories de la justícia, sobretot a partir de la segona meitat del segle XX, i a la consolidació dels estats del benestar. I això s’ha fet no tan sols a partir d’intentar evitar o eliminar les diverses formes de discriminació (aportació liberal), sinó a partir també de la defensa de la igualtat d’oportunitats i de la promoció activa de la igualtat d’accés als béns i serveis bàsics (aportació socialdemòcrata). Com afirmava el president Barack Obama, en una societat democràtica “el teu punt de partida no hauria de determinar el teu punt d’arribada”. En aquesta doctrina, no es promet ni es defensa una igualtat de resultats, però sí una igualtat d’oportunitats.

L’expectativa de mobilitat socioeconòmica, les possibilitats d’ascens i de prosperar, la fe en la millora de les oportunitats vitals, el dret a progressar, el rebuig a continuar fent ús de l’aristocràcia dels privilegis heretats o un cert consens sobre el control i redreçament de l’arbitrarietat de la (dis)sort vital de les persones són tots fills d’aquest pensament progressista i han contribuït poc o molt a la proliferació de les classes mitjanes a Occident. El mite de l’ascensor social (que se suposa que només puja) concentra aquesta creença. El famós consens social-liberal sobre la igualtat d’oportunitats havia recolzat, també, sobre una determinada concepció del mèrit o de la meritocràcia. A partir d’una base equivalent d’oportunitats per a tothom, el model de societat occidental considerava just que l’esforç i els mèrits de cadascú (la iniciativa, el talent, la formació, l’autorresponsabilització, l’ètica del treball) haurien de permetre generar nivells de prosperitat diferents, amb graus de desigualtat petits o moderats. La tesi liberal progressista vindria a dir que en una societat en què les oportunitats fossin realment les mateixes per a tothom, els mercats donarien a cada persona allò que en justícia es mereix (“tenim el que ens mereixem”), tot evitant des de la tutela de l’Estat una distribució excessivament dispar.

És en aquest punt on comencen els problemes. El filòsof Michael J. Sandel, en un llibre recent –La tiranía del mérito– fa un repàs exhaustiu als efectes perversos en què ha derivat la meritocràcia i adverteix de les seves conseqüències. Alguns d’aquests efectes són ben coneguts també per a nosaltres. D’una banda, si el mèrit realment funcionés, els mecanismes de reconeixement i promoció de les persones utilitzarien principalment aquesta “porta principal” d’entrada. En bona part és així, i això explica els processos hipercompetitius d’accés a les millors universitats i als millors llocs de treball avui existents. Però en realitat el nombre de portes disponibles invisibles es multiplica: hi ha gent que es cola per la porta del darrere, per les portes laterals o fins i tot per les portes giratòries. Les influències, els contactes, les nissagues, el lloc d’origen, la classe social, els recursos disponibles, el gènere, etc. fan que en realitat el factor decisiu per al progrés personal i professional no sigui la igualtat d’oportunitats, sinó la igualtat de condicions, i aquestes continuen sent avui encara molt desiguals. Aquesta situació fa que, per exemple, avui hi hagi més mobilitat intergeneracional a la Xina que als Estats Units. En el suposat país de les oportunitats la posició d’origen de les persones és més determinant que a la Xina.

Afegim també que l’important augment de les desigualtats que hi ha hagut als països occidentals des de l’inici de la globalització i la profunda erosió de les classes mitjanes fan que als perdedors se’ls digui, de fet, que el fracàs és culpa seva perquè la igualtat d’oportunitats existeix. I que es consolidi l’arrogància d’una classe amb talent i estudis universitaris d’elit que menysprea els treballadors poc qualificats, com si el seu mèrit fos exclusivament fruit del seu esforç i no tingués cap importància el diferencial de condicions del qual partien. Una part del ressentiment cap a les elits i de la rancúnia, la desconfiança, o del clam dels indignats prové d’aquí, diu Sandel; ha alimentat el descontentament social i ha donat ales als corrents populistes. Aquest tipus de revoltes obliguen ara a un important canvi polític, sens dubte, però encara més a repensar les nostres nocions morals d’èxit i fracàs, i el paper que hi ha de jugar la ja vella noció de mèrit.