Amortitzats (1)

Un s’imagina un país en el qual bons professionals de diversos àmbits i sectors fan un parèntesi d’uns quants anys i els dediquen a servir el seu país; polítics temporals que deixen la seva dedicació principal en stand by i que, per tant, no cal que assegurin el seu futur econòmic mentre exerceixen de servidors públics.

Al contrari del que passa a Espanya, on els polítics professionals –no importa el partit, però sobretot del PPSOE– fan torns al capdavant dels governs per assegurar que manin sempre els mateixos –que no són polítics–, els quals, agraïts pels serveis prestats, els col·locaran als consells de les seves empreses.

Malgrat es diguin el nom del porc en públic, respecten escrupolosament algunes regles del joc de la democracia que se han dado; saben a qui serveixen i que, si es porten bé, tindran un futur regalat, amb independència de la seva vàlua professional; cal aprofitar el pas per la política no només per fer caixa, sinó per crear la xarxa de contactes –normalment, gent que els deu favors– que els permetrà allargar en el temps la seva posició de poder sense fotre brot; cal malfiar-se de la gent amb criteri propi i enfortir l’estructura dels partits amb clons, sense que ho sembli, perquè han de tenir una xerrera fàcil i adaptada a cada situació, sigui congruent o no; i que cal parlar molt de la ciutadania i de les seves necessitats, però no fer-hi gran cosa en la pràctica, perquè això faria minvar els beneficis i privilegis d’aquells que els protegeixen.

O sigui, de la gent, ni cas, com passa amb el preu de la llum, llevat que es toquin alguns tabús, com ara la unitat d’Espanya o una Constitució immutable que tornaran a canviar quan els convingui; aleshores arriben els togats.

Semblava que el nostre país seria diferent. Un miratge. Les estructures d’estat eren el primer símptoma.