La taula de cafè

Molts defensen que l’escenificació, ni que sigui només amb una foto, és important en un procés de negociació. Hi estic d’acord. Però la foto que es va venir a fer el president del govern espanyol a Catalunya va ser la del seu cafè amb Salvador Illa. Tota una declaració d’intencions.

Molts defensen que el diàleg, ni que sigui només per subratllar posicions molt allunyades, és important en un procés de negociació. Hi estic d’acord. Però el que va venir a dir Pedro Sánchez a Catalunya és que, després dels indults, no hi ha agenda catalana.

Diuen els experts que un cop acabades les reunions és bo que es faci una comunicació conjunta, senyal com a mínim de bona voluntat, ja que, encara que no s’hagi acordat res, es fa l’esforç de pactar què se surt a dir i dir-ho de manera conjunta. Pedro Sánchez va comparèixer sol. Els experts en negociació també parlen de les delegacions que proposa cada part. Arribat aquest punt es fa difícil posar l’accent només en l’arrogància de Sánchez, ja que la part catalana ho hauria pogut fer millor. Una versió oficial és que La Moncloa va vetar els delegats de Junts.

Fa pocs dies, Ursula von der Leyen va dir en el debat sobre l’estat de la UE que el diàleg no és un fi en si mateix, sinó que ha d’enfocar-se en un objectiu. Queda lluny del “sense pressa, sense pausa, sense terminis” de Sánchez.

En articles anteriors he escrit que l’independentisme ja no està en mode moviment, sinó que ha tornat al partidisme. Tot i això, seria positiu que els partits fixessin dues línies vermelles que com a país no ens podem permetre creuar: fer el ridícul i ser humiliats. La setmana passada van passar les dues coses i no haurien d’haver passat. Quan ningú està content del resultat i han d’anar als mitjans a tirar-se els plats pel cap els uns contra els altres per buscar culpables no anem bé. A Madrid, després d’això, a més de cafè alguns han fet copa i puro.