A la tres
Peix al cove
“Esgota, tenir sempre un Estat a la contra –ara amb la llei de l’audiovisual–, i no pas un aliat
No va anar malament, durant molts anys, la política del peix al cove. Que el PP d’Aznar volia governar? Doncs s’havia d’empassar un nou sistema de finançament, eliminar el servei militar, suprimir els governadors civils (llavors en van dir delegats i subdelegats del govern i ens van donar gat per llebre) o acceptar que a Catalunya es despleguessin els Mossos d’Esquadra. La llista és llarga. Que el PSOE de Sánchez vol governar? Doncs que s’empassi una taula de diàleg, se li va exigir fa res. Veurem, finalment, qui s’empassa què. M’ha vingut al cap tot això del peix al cove en veure les condicions que ahir posava ERC al PSOE de Sánchez per aprovar-li el pressupost de l’any vinent: el blindatge del català a la llei de l’audiovisual i, espero que entre d’altres condicions, el traspàs de la comissaria de Via Laietana. Em costa, Rufián, no pensar en el peix al cove. No passa res, si aquesta és l’estratègia. Pujol no se n’amagava pas. I ja he dit al principi de l’article que ens va anar molt bé durant anys. Als bascos encara els hi va ara. Potser el que em passa a mi és que amb els anys –deu ser allò que el dimoni sap més per vell que per dimoni– m’he tornat una mica incrèdul, en això que puguem fer canviar l’Estat. Allò que deia Gaziel que un préssec és un préssec i un albercoc, un albercoc. I que ell se sentia albercoc “com un albercoc se sent albercoc i no préssec”. Fixin-se si no què reclamem ara: que canviïn una llei –la de l’audiovisual– que ja no hauria d’haver nascut així. Esgota, tenir un Estat sempre en contra. Perquè això és el que tenim. Si el govern espanyol es considerés plurinacional, plurilingüístic i plurinosequè no hauríem d’estar sempre defensant els nostres drets. Ja ho faria l’Estat, també. Ens hi sentiríem còmodes, còmplices i respectats, i llavors del que estaríem parlant és de com millorar algunes lleis, i no pas de com aturar-les. Però més que un aliat, l’Estat actua sovint –i ja no els parlo pas només de l’exemple majúscul de la repressió de l’1-O– com si fos un adversari. D’exemples com el de la llei de l’audiovisual en tenim a cabassos. És una llàstima, sí, però és així. Potser ens ho hauríem de creure de veritat i actuar –també a Madrid– com a albercocs, i deixar de fer el préssec.