Opinió

Tribuna

Economia circular

L’agenda 2030-2050 ens marca el pas. Qui no transiti el camí que des de les instàncies europees, amb el vistiplau de les dels diferents països que les integren, que fixen per complir els “objectius de desenvolupament sostenible” (ODS), potser aviat serà reu del delicte d’odi al planeta, un planeta on diem que el petroli és limitat, però on ens hem llençat com a bojos a la cacera del liti per poder fabricar bateries, com si aquest material fos infinit. Es clama pel futur dels recursos naturals en xarxes socials i mitjans de comunicació virtuals que els experts ja han qualificat de molt més contaminants que el paper on escrivíem abans, mentre lluitem contra una pandèmia que ja no és tal amb una quantitat de plàstic que no ens podrem treure de sobre en segles.

Clamem per una “pobresa energètica” que és el resultat d’haver electrificat fins a la nàusea les nostres vides, amb tota mena d’aparells i endolls que creixen i es multipliquen com si tinguessin vida pròpia. I per suposat, neguem des del primer món la possibilitat que qualsevol altre país faci el que fins ara ens semblava normal, perquè de sobte hem copsat la peremptòria situació: potser no tothom comparteix la mateixa visió sobre els evidents canvis que es produeixen en el clima (el volcà de La Palma contaminarà molt més que tota la població de la illa en un segle), però almenys coincidirem a pensar que podem morir sota tots els residus que generem com espècie.

La ramaderia intensiva o els embolcalls plàstics de la majoria dels productes que consumim són dos causes entre tantes altres del fet que cada català generi de mitjana al dia 1,5 kilograms de residus. Per incapacitat, per hipocresia, per manca de forces, per la selva burocràtica que dificulta l’acció, o pel cost econòmic d’inversió, el cas és que prop del 60 per cent del territori no té accés a una planta de residus, i que, en aquelles zones on sí les tenen, una part molt important dels residus no hi arriben, i dels que hi arriben, tant sols som capaços de reciclar-ne fins a un 18%.

Som conscients que hem convertit els fons marins en els grans abocadors de la Terra, a casi 11.000 metres de profunditat, a les Fosses Marianes, ja s’han trobat plàstics, i com descriu un recent article, signat per prestigiosos científics de tot el món, dirigit des de la Universitat de Barcelona i publicat a la Environmental Research Letters, molt a prop nostre, l’estret de Messina és ja l’àrea de major densitat d’escombraries coneguda al món. Si el poble del Garraf es queixa de les emanacions d’un abocador proper, que ja fa anys que es va clausurar, podem imaginar quins peixos mengem a la conca mediterrània amb aquest cúmul de brossa?

Però aquests problemes poden tenir solució. La gestió dels residus és una patata calenta per als governs, perquè és molt difícil prendre consciència del que signifiquen les deixalles acumulades de tota mena i com no volem els efectes que generen no tractar-les, pensem que abandonant-les una mica més enllà el problema serà d’un altre. Si algú presenta una solució tècnicament possible i eficient, ni que sigui per a una part dels residus, no hauríem de rebre-la amb els braços oberts? Ja existeixen empreses, algunes d’elles catalanes, pimes, que amb molt d’enginy i encara majors esforços, que desenvolupen tecnologies capaces de reduir més de tres quartes parts el volum dels residus anomenats “rebuig”, és a dir, de tot el material que hi ha al dipòsit on llença el que no se sap reciclar, o el que no pot reciclar-se amb els sistemes convencionals existents a les plantes de residus.

Si al final de la seva gestió mecànica en una planta de residus col·loquéssim una unitat de tractament químic (i Catalunya és capdavantera en el sector), es podria aconseguir que una part important del que hauria d’anar a un abocador tornés a entrar en el circuit productiu. En la darrera fira Expoquímia, una multinacional com BASF, fabricant de plàstics però compromesa amb el medi ambient, es va presentar com el primer “partner en economia circular”. Seguint aquest exemple, no caldria definitivament posar-se en marxa, passar del dir al fer? Perquè l’emergència a aquest respecte és sense dubte compartible: en molts entorns som tants que se’ns menjarà la porqueria, si no morim primer ofegats en las emanacions tòxiques del que som: una espècie que depreda el seu entorn. Fem-ho bé! Com a mínim, fem-ho millor.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia