2015, el mandat de l’error

Explica Manuel Lucas en el seu llibre Les ànimes d’Esquerra (Catarata, 2020) que el setembre del 2015 ningú no havia previst un pla B i el procés seguia endavant no amb el suport de la majoria social, sinó amb el de la majoria parlamentària. El PDeCAT/CDC no amagava la seva vocació hegemònica disposant de la majoria parlamentària, mentre ERC intentava ocupar la centralitat política de Catalunya, aspirant a ser el pal de paller de la política catalana. Però la gestió política del referèndum de l’1-O, que va ser un èxit popular i polític, va acabar sent un fracàs per als partits independentistes. Alguna cosa va fallar i més d’un error va ser aprofitat per l’Estat per organitzar la repressió que el socialisme no atura amb una amnistia.

La diferència entre ERC i CDC és que ERC suma diferents sensibilitats d’esquerra i sap que la independència no serà demà passat. A ERC han volgut plantejar que la independència és necessària per garantir un nivell de benestar al poble de Catalunya i han deixat aparcats altres arguments identitaris. ERC va ser definit per Heribert Barrera el 1976, en un discurs a Calella, com un partit socialdemòcrata, que és el mateix plantejament que va seguir inicialment CDC segons es desprèn de la seva declaració de principis fundacionals. Si bé es va projectar amb els matisos liberals de Trias Fargas. Un partit d’aquestes característiques àmplies com ERC pot arribar a acords amb la dreta nacionalista, amb l’esquerra del socialisme i amb el socialisme, ja que conserva una certa ambigüitat i flexibilitat polítiques tot i la força independentista actual que també es vincula a la sobirania popular.

Cal recordar que el 27 d’octubre del 2017 el Parlament va aprovar la Declaració Unilateral d’Independència, que va quedar en suspens, sense aplicació, i amb la reacció de l’Estat aturant la vida parlamentària i destituint el govern es va produir un autèntic enfrontament entre dretes i esquerres independentistes a Catalunya. Cada partit defensava un model de societat, que continua sense variar en l’actualitat, com també la interpretació del camí a seguir pel procés. ERC ha adoptat l’independentisme pragmàtic, mentre que JuntsxCat segueix defensant la via unilateral, no se sap si amb una nova declaració o aprofitant la que està suspesa del 2017 i no publicada al Butlletí Oficial de la Generalitat.

El republicanisme ha guanyat més força perquè parla d’inclusió, tolerància i l’oportunitat de fer una democràcia millor que atengui les necessitats de la massa social i dels més vulnerables, que no es veu que proposin les dretes catalanes completament obcecades per fer-se seu el poder.

Carles Puigdemont, procedent del sector convergent, amb l’aplicació del 155 per Mariano Rajoy, va marxar a l’exili, però produint la fractura amb Oriol Junqueras per les diferents visions i estratègies de cadascú sobre el sobiranisme. ERC no defensa ara la via unilateral, a diferència del 2017, fracassat el procés iniciat el 2015 amb la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat, mentre que aquesta via segueix defensada per l’ANC, que suma mobilitzacions i continua defensant aquesta via per arribar a la República catalana.

El 2015 va iniciar-se amb una política errònia i poc meditada, intentant servir-se de la legalitat feta al Parlament de Catalunya. No es van preveure ni valorar prou les reaccions del govern de l’Estat a més de les divergències existents entre organitzacions. Ara és el moment d’altres vies amb les dificultats evidents per explorar noves vies i camins per arribar a la independència, intentant fer possible un nou referèndum. Cal superar els errors del passat per construir el futur. La manca d’unitat estratègica i de suport popular independentista continua essent un error que dificulta tota negociació amb l’Estat espanyol, tot i que la via unilateral no es pot descartar si el govern socialista espanyol es manté amb la negativa absoluta a reconèixer els drets del poble de Catalunya.