Opinió
CRISTIAN OLIVÉ
LLETRES
“Els professors hem de saber demanar perdó”
Els docents han d’intentar que es despleguin els talents, moltes vegades ocults, de tots els seus estudiants
La literatura que oferim als estudiants no ha d’estar pensada per agradar només als filòlegs; si no, no ens faran cas
Professor de llengua i literatura, Cristian Olivé ha estat nominat millor docent de l’Estat pels Premis Educa Abanca i és autor d’Una educació rebel (Rosa dels Vents), on aporta les claus per millorar les relacions amb els alumnes, prestigiar les aules i estimular l’aprenentatge. Tot es podria resumir amb una frase: fa temps que va decidir prescindir del color vermell a l’hora de corregir els exàmens. I no només hi subratlla les errades, també els encerts.
La primera pregunta és obligada, ara que hem arrencat el curs, encara que al seu llibre no tracta el tema. Què en pensa de les mesures de seguretat anti Covid a les aules? Els docents s’haurien de vacunar obligatòriament?
Soc un gran defensor de la vacunació al conjunt de la societat. Com a professionals que cada dia estan treballant amb persones i en contacte directe amb els estudiants, els docents s’han de vacunar. Tota la societat, ho ha de fer. L’any passat els estudiants ja ens van ajudar molt per tal que tot sortís bé. Tots plegats vam fer una bona feina amb una gran recompensa: l’educació va continuar funcionant perquè és una eina imprescindible que no es pot aturar ni tan sols en una situació de pandèmia.
Un docent, escriu vostè a ‘Una educació rebel’, ha d’entendre que també ha d’aprendre, no només ensenyar.
Sempre he dit que la feina ha de ser conjunta amb les famílies, amb una educació oberta, tenint en compte la persona. I si ha alumnes que això no ho podem rebre a casa, almenys ho han de tenir a les aules. Un dels meus aprenentatges és que el docent no és només un transmissor de coneixements, això tan sols és una petita part. Els teus alumnes tenen molt per oferir-te, integrar-ho al dia a dia dona més sentit a l’aprenentatge.
I sobretot els docents han de saber rectificar, demanar perdó quan s’equivoquen. Aquesta és una altra de les reflexions que vostè remarca. No se li han posat a riure, els alumnes, quan demana perdó?
No, és una gran lliçó per a ells. La nostra figura com adults és diferent, però si els estem exigint constantment a ells que rectifiquin, també hem d’estar disposats a fer-ho nosaltres. Així s’adonen que tothom és igual d’important a l’espai de l’aula. Pel que fa a nosaltres, demanar perdó és una lliçó d’humilitat que ens hi apropa més.
Posa molt d’èmfasi en la necessitat que els alumnes tinguin esperit crític, en aquest sentit reivindica el pedagog Paulo Freire. Però com es combina un esperit crític, fins i tot rebel, amb el principi d’autoritat del mestre?
Al final són dues qüestions que van en paral·lel. Si volem estudiants crítics hem d’introduir qüestions que potser no surten al temari però formen part del nostre dia a dia. Cal oferir la possibilitat que hi diguin la seva, que contrastin amb la realitat per ser crítiques davant la vida.
“L’escola és un refugi”, és una altra frase seva. Però no sempre és precisament un oasi. Els mestres dels barris difícils poden pensar que vostè viu als núvols.
[Riu] A mi m’agrada pensar que l’escola és un refugi, no vol dir que ho sigui per a tot. En qualsevol cas convé que sigui un espai on tots ens puguem expressar com vulguem, lliure de judicis, d’odis, de discursos que atemptin contra les persones. Pot semblar molt idíl·lic, però és el que espero de la societat, un lloc on la diferència sigui virtut i la part més important sigui la socialització, l’intercanvi d’opinions, aprendre.
La base de tot és replantejar el sistema d’educació, fer un gir, en el sentit que contra la mera acumulació de coneixements vostè aposta per la descoberta dels límits, saber fins on pot arribar cada alumne.
Això té a veure molt amb la metodologia del docent, que no ha de ser només transmissor de coneixements, ha d’intentar fer desplegar els talents, a vegades ocults, dels estudiants, encendre l’espurna a l’aula per tal que ells mateixos vulguin anar més enllà. Es parla molt dels continguts però també hem d’acceptar que no podem arribar a pertot. El que sí que podem mirar d’aconseguir és motivar els estudiants, plantejar-los reptes que els interpel·lin de debò, on intervingui també la seva creativitat.
No podem arribar a pertot, acaba de dir. En aquest sentit, creu que a vegades és millor abaixar el ritme, aixecar el peu de l’accelerador per tal que segueixin tots els alumnes. Encara que això sigui a costa de no donar més canya als més dotats.
Afluixar l’accelerador vol dir que a vegades quan anem molt de pressa arribem només a una part de la classe. En el procés d’aprenentatge els que van a poc a poc també han de tenir l’oportunitat d’aprofitar les interaccions, treballant en equip. A ningú li agrada ser la pota que fa caure una cadira, és important el treball en equip, on tothom és important.
Deia abans que vostè va renunciar a corregir els exàmens en color vermell perquè el trobava massa agressiu. Això em recorda aquell gènere literari, per anomenar-lo d’alguna manera, que temps enrere va tenir cert èxit i on els professor feien burla de les pífies i de les respostes absurdes que els alumnes escrivien als exàmens.
Al final de respostes sorprenents en trobem cada dia, no només a les aules. Una cosa és l’humor i l’altra, la humiliació. Jo rebutjo el color vermell, i això pot semblar un discurs banal, perquè és un color que s’associa a la prohibició. L’error s’ha de reivindicar perquè ens permet tornar a l’inici i superar el que ens ha fet ensopegar. I en aquest sentit també soc poc defensor dels exàmens perquè són sancionadors. No et conviden a seguir aprenent, més aviat t’animen a memoritzar coses perquè et felicitin. Evidentment que cal una regulació, però la millor regulació és la que pot fer un mateix.
Tampoc és gaire partidari dels deures. Ja li dic ara que hauria estat el meu ‘profe’ ideal.
[Riu] Això quan ho dic als nous alumnes se n’alegren moltíssim. Jo crec que tothom es mereix un espai lúdic personal. Al final els deures no deixen de ser una ampliació de l’horari lectiu i s’ha d’anar amb compte perquè si mirem les hores que els alumnes estan als instituts veurem que són moltes. Tot allò que no es pugui fer a l’aula ja es farà el dia següent, no passa res. Anar a poc a poc també és guanyar temps.
És molt interessant això dels deures perquè lliga amb un debat ben actual que s’està donant al món laboral, on cada vegada es parla més de la necessitat de desconnectar digitalment de la feina. Això em porta a la pregunta següent: un dels grans reptes per als educadors és l’ús adequat de les xarxes. Vostè n’és partidari, però no pas del postureig al seu entorn. No tot s’acaba amb equipar cada aula amb un ordinador. És a dir, no cal fer amb una pantalla el mateix que faríem amb un quadern.
Exacte. Si hem de demanar un treball fet amb el mòbil i aquest mateix treball es podia haver fet amb un bolígraf i un full no té cap sentit. Quan parlo d’integrar el món virtual a l’aprenentatge és perquè hi ha d’haver una part reflexiva. Que respongui preguntes com ara: com ho faig servir, com interactuo amb la gent a través de les xarxes socials, quina realitat estic construint, amb quins comportaments... Si als meus estudiants els dic que de tant en tant farem servir Instagram o Youtube és perquè hi haurà aquesta reflexió paral·lela; si no, em quedo on estava.
Llegir és la gran assignatura en retrocés. Els joves no llegeixen prou, de fet no ho han fet mai. Aquí vostè torna a posar el dit a la llaga quan afirma que els adults hauríem d’anar a les llibreries a buscar novetats que puguin interessar als joves, no limitar-nos al temari.
Estudis recents demostren que els adolescents llegeixen més que els adults perquè a mesura que et fas gran dediques menys temps a la lectura. Altra cosa és que els adolescents mantinguin després aquest hàbit. Han de conèixer grans autors de la història de la literatura, és clar que sí, però també cal fomentar el plaer de la lectura. Jo la treballo des de la descoberta de talents. Els estudiants s’apropen més a la lectura si toca temes que els interessen. La literatura que oferim als estudiants no ha d’agradar només als filòlegs; si no, no ens faran cas.
A vegades el més complicat és congeniar amb els col·legues de professió. Vostè afirma: els claustres, gens idíl·lics, sovint estan polititzats com la mateixa societat.
Competim entre nosaltres quan tots hauríem d’anar a l’una amb un objectiu comú: el benestar dels nostres estudiants. Quan caiem en aquestes batalles perdem oportunitats. No m’agrada parlar de professors tradicionals i innovadors perquè això implica dos bàndols. És tan important aprendre del passat com buscar noves fórmules. Cal allunyar-se de la crispació per aconseguir entre tots més coses.
Li ha generat crítiques entre la professió aquest llibre o la seva posició davant l’educació en general?
Abans que sortís el llibre notava que potser no s’entenia tant el meu discurs. Ara hi ha més gent que m’ha entès. Alhora, gent que se sentia amagada al claustre ara no se sent tan sola. Evidentment he rebut crítiques negatives però publicar el llibre m’ha servit per demostrar que no era una cosa només d’uns quants. Tenim un fonament al darrere, amb la millor voluntat, no només de canviar l’educació sinó que sigui una eina per aconseguir una societat més justa.
En aquesta línia, remarca que hi ha docents que perpetuen esquemes racistes en el seu llenguatge. “Em tenen negre i em deixo enredar com un ‘xino’...”, recull aquesta frase pronunciada per una professora.
Hem de ser molt curosos com a docents i com a adults en general. De la mateixa manera que demanem rigor als mitjans de comunicació, l’hem de demanar als docents, no per postureig, com dèiem abans, sinó perquè realment hi creiem. No parlo de pell fina, no vull renunciar al sentit de l’humor, vull renunciar a l’ofensa gratuïta i reivindicar la diversitat.
També creu fermament que a les aules s’ha de parlar de tot, especialment sobre els tabús, com el sexe. N’hi ha que pensen que això només aconsegueix que la mainada sigui promíscua.
Aquest és un discurs associat a una herència massa conservadora, fins i tot a una Església amb uns patrons antics. Parlar de sexe no fomenta el sexe, fomenta un sexe saludable, un autoconeixement del nostre cos, unes relacions més sanes, en general. Amb el sexe, i en qualsevol altre tema, parlar de les coses és donar un espai d’expressió. Sense respostes sobre el sexe, els estudiants les buscaran per si sols i potser no trobaran les informacions més adequades.
És partidari d’introduir a les classes temes d’actualitat. No sempre és fàcil, recordem per exemple que hi ha professors denunciats per parlar de l’1-O
Cal parlar de l’actualitat sense censura. A l’aula es pot tractar qualsevol tema, i això no vol dir que el professor hagi d’expressar les seves idees, només oferir un espai als estudiants. Una de les feines del docent és oferir eines per saber contrastar les informacions al seu abast.
Recordant la professora Àngels
Tendim a recordar només dos tipus de professors, els millors i els pitjors. Cristian Olivé recorda especialment una professora que es diu Àngels; ella li va ensenyar grec i llatí, i de les seves classes li agradava sobretot la capacitat de relacionar el món clàssic amb la realitat actual. També perquè oferia espais de confiança que ell continua reivindicant. Als professors que aquests dies s’han estrenat en la professió els aconsella: “No tingueu por d’equivocar-vos, proveu coses noves, deixeu-vos sorprendre pels estudiants, i sobretot escolteu-los, perquè tenen moltes coses a dir.” Quant a la situació actual de l’educació, ara que alguns alumnes per primera vegada en la vida han pogut prescindir dels barracons i han estrenat instituts, afirma: “L’educció no és una autèntica prioritat política, ocupa un espai minso en els debats electorals. Tenim un problema com a societat, sense consens no anirem enlloc.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
