La radicalitat humana

Confesso que un dels moments (i en van uns quants!) de tristesa i indignació política més intensos que he sentit en els últims anys va ser al novembre del 2019, arran de la mort del pare de Carles Puigdemont. Trobo que en aquella circumstància hi cristal·litza la radicalitat humana de tota política, allò que Walter Benjamin en l’intent de confegir la petita història de les persones per així recompondre “el cristall de l’esdevenir total”, en deia “el pathos de la proximitat”. Amb ressons d’Antígona, l’heroïna que a l’obra homònima de Sòfocles desafia la llei política de Tebes i abraça l’imperatiu humà de donar sepultura al germà proscrit, la mort del pare de Puigdemont congrega un plurivers de significats: un president de la Generalitat que l’Estat destitueix per raons polítiques, un president obligat a emprendre el camí de l’exili i a demostrar una i altra vegada davant dels tribunals europeus que les imputacions de la Justícia espanyola no tenen fonament jurídic en una democràcia i només obeeixen a una venjança política de manual. Puigdemont, és clar, no va poder tornar a casa seva per acomiadar-se del pare. Les fronteres també serveixen per això, per delimitar una cínica sobirania de la repressió i un vedat si no et tinc on et vull tenir: a la presó, sota les meves urpes, allò que en el llenguatge dels botxins s’ha blanquejat autoconclusivament com “El Cumplimiento de La Ley”. En la nostra dilatada tradició d’èpica pàl·lida encara podem comptar una altra tragèdia humanitària de la política recent: Pere Comín va decidir anar a morir a Bèlgica per així poder estar acompanyat del seu germà a l’exili, l’eurodiputat Toni Comín.

La mort com a enclavament humà de la política. Céline escriu que la majoria de persones “no morim de cop, sinó de manera gradual”. Des de la por i la indignació em pregunto quins límits de resistència humana pot tenir una persona sotmesa de manera constant a l’assetjament i l’amenaça tentacular d’un Estat que ja no busca justícia sinó una altra cosa.