I què esperen?

El Servei Català de Trànsit deia aquest diumenge en aquest diari que la desaparició dels peatges a les autopistes catalanes no ha tingut cap efecte crida i que ara no hi ha pas més trànsit que abans. Coi, quina mala sort que tinc, doncs. Deu ser que els camions es posen d’acord per passar-hi a la mateixa hora que jo i tenir sempre dos dels tres carrils ocupats per circular-hi i avançar-se entre ells. No pateixin, no passa res. La mala sort és aquesta, que jo hi trobo més trànsit que abans. La sort –i hi penso cada cop que hi passo– és que ara no paguem. Sí, ja ho sé que ho pagarem d’una altra manera, però a mi –i em sembla que a una gran majoria de vostès– m’està bé això de passar de llarg dels antics peatges. Cada cop que hi passo, i després de tants anys de pagar, em ve de gust deixar anar les mans del volant i fer allò que en diuen una botifarra de pagès. Però si trec les mans del volant el cotxe pita –ara tot pita, als cotxes– i Trànsit encara em faria una foto de record. La qüestió és que em sembla que n’estàvem fins als nassos, tots plegats. Tant que fins i tot continuem suportant religiosament les cues que encara ara hi ha de tant en tant: abans, pels peatges; ara, o perquè encara no han tret les taquilles de pagament o perquè hi ha obres per treure-les. Santa paciència, sempre, nosaltres. Un mes després d’haver desaparegut els peatges, ahir el conseller Puigneró es vantava, suposo que amb raó, que el govern català ja està desmantellant els seus. Per mi ja ho podien haver fer l’endemà mateix. Per què, és clar, que no ho sabien que s’acabaven? No ho sabien que l’endemà –i uns quants dies després– hi hauria cues perquè això d’anar a 30 per hora en una autopista de 120 provoca embussos? Tots han anat tard. De la mateixa manera que el peatge de Mollet –un dels grans– es va començar a desmantellar ahir, no es podia haver començat el 2 de setembre, l’endemà que desapareguessin els peatges? I per vergonya, és clar, la de l’Estat. Dels peatges que depenen de l’Estat –com el de la Roca–, no se’n sap res, deia ahir Puigneró, que ens alertava que al febrer encara hi poden ser. Què esperen? Una taula de diàleg? Ens acollonen?