La reina de la Terra
Segueixo entre fascinada i angoixada el fenomen de l’esclat del volcà de l’illa de La Palma. Fascinada perquè, des que tinc memòria, observar-ne un de prop ha estat entre els meus desideris, i angoixada perquè les imatges de persones perdent-ho tot al pas lent però implacable de la llengua roent, m’encongeixen el cor.
Escric això des d’una Garrotxa esquitxada de cràters adormits però no apagats. L’última erupció va ser fa 10.000 anys, al Croscat. Per a l’univers, un sospir. Per a mi, la improbabilitat que en la meva vida de simple mortal s’arribin a despertar. Improbable sí, però no impossible. El risc zero no existeix, i la força que amaguen al fons de les entranyes és descomunal.
Califòrnia i les seves luxoses mansions estan literalment ajaçades sobre la falla de San Andrés, esperant que l’escorça superior acabi despartida per l’enorme oposició de les capes inferiors. Tòquio, amb 57 milions d’habitants, és al capdamunt dels llocs en perill de catàstrofe en les formes més diverses. A Xile el creua el cinturó de foc del Pacífic, exposant-lo al xoc constant de dues plaques tectòniques. De fet, segons un estudi, tres de cada cinc ciutats conviuen amb la possibilitat de sequeres, ciclons, inundacions, terratrèmols o erupcions. Alguns són inevitables, amb d’altres decidim arriscar-nos. No cal anar gaire lluny, a casa nostra ho veiem aquí i allà: perseguint la postal idíl·lica, construïm habitatges a tocar del mar, enmig de la llera que dibuixa el riu, o en un penya-segat, amb la pretensió que el temps congelarà com en una foto la calma actual.
I un dia, indefectiblement, la Natura seguirà el seu curs i algú entre laments veurà l’aigua, la terra o la lava engolir el fruit d’aquell esforç, maleint els dimonis que els han desfermat. Pot haver passat un any o mil, perquè nosaltres, petites persones, ho valorem a escala humana quan un segle pel planeta és avui mateix.
Ella és la reina al capdavant del reialme anomenat Terra, el qual governa des de la seva coherència. Ens cal aprofundir en conèixer-la millor i actuar en conseqüència. Ser humils. Mai subestimar-la. Amb tota la nostra supèrbia tecnològica, som insignificants al costat del seu poder. No té sentit jutjar-la, perquè no és ni bona ni dolenta, ni generosa ni egoista, ni amable ni cruel. És, simplement, natural.
