El canvi de model xinès

Evergrande, l’empresa constructora més gran de la Xina, està a punt de fer fallida. I el seu govern no hi farà res. O almenys aquest és el missatge que es vol donar. La possibilitat de fallida d’una empresa tan gran ha fet témer que es repeteixi un cas com el de Lehman Brothers l’any 2007. La fallida d’aquest banc d’inversió va tenir greus conseqüències sobre el sistema financer nord-americà i el global, que van desencadenar la Gran Recessió de 2008-2009. En realitat, el perill és molt menor, però això no vol dir que no pugui generar dificultats.

A l’inici de la pandèmia, la Xina va reduir el tipus d’interès oficial per estimular l’activitat econòmica. Però, a diferència del que van fer les altres grans economies, l’orientació de la política monetària xinesa va canviar aviat. Després de veure com l’economia es recuperava de manera ràpida dels efectes del confinament, el govern va introduir una sèrie de mesures per limitar el nivell d’endeutament de les empreses, especialment en el sector de la construcció. Va determinar que les empreses que no complissin una sèrie de condicions no podrien seguir demanant crèdit i endeutant-se. L’objectiu era, i és, desincentivar l’activitat especulativa i evitar la generació de bombolles financeres. I posar fre a la més gran que s’ha generat a la Xina els darrers anys, la del sector immobiliari. També es va posar un límit al volum d’hipoteques que poden concedir els bancs i es van introduir controls en el lloguer d’habitatge a les ciutats.

Evergrande ha seguit una estratègia d’expansió mitjançant l’endeutament. Però la forta baixada de les vendes li ha causat problemes. A la Xina, el mercat immobiliari es troba en una forta davallada. Les vendes de pisos a les 50 ciutats més grans del país han baixat un 20% el darrer any. La venda de sòl dels ajuntaments a les constructores ha caigut un 90%. Aquestes vendes suposen una tercera part dels ingressos dels governs municipals. I són aquests governs municipals els encarregats de portar a terme els principals projectes d’infraestructures, amb la qual cosa la caiguda de l’activitat es trasllada a tot el sector de la construcció.

Les autoritats xineses han arribat a la conclusió que el sector de la construcció no pot seguir essent el gran motor de creixement de la seva economia. La població gairebé no augmenta i s’espera que en la propera dècada fins i tot es redueixi. També s’ha aturat la migració de gent de zones rurals cap a les urbanes, fins al punt que tres quartes parts de les grans ciutats xineses perden població. La demanda d’habitatge no creixerà molt més i ja existeix un excés d’oferta: es calcula que hi ha 70 milions de pisos construïts que no troben comprador. En realitat, el govern xinès desitja un canvi del model de creixement. El sector de la construcció, que suposa en l’actualitat el 28% del PIB, ha de perdre protagonisme i deixar lloc a altres sectors, com els serveis, la producció industrial amb tecnologies avançades i tots els sectors que han de permetre l’extensió d’una economia més verda i neutra en la utilització del carboni. Aquest és l’objectiu de les vuit prioritats anunciades pel president Xi després d’una trobada dels responsables de planificació econòmica. De manera implícita però clara, també va criticar la naturalesa especulativa que ha assolit en els darrers anys el sector de la construcció. Per això el govern no farà res per salvar Evergrande. Podria ordenar als bancs –pràcticament tots són de propietat estatal– que perdonessin tot o una part del deute de la constructora. Però no ho farà. O almenys no ho farà d’una manera evident, perquè finalment caldrà trobar un equilibri entre la voluntat exemplificadora i la possibilitat d’un contagi a tot el sistema financer xinès. Podria dividir en parts la companyia i mantenir en funcionament les rendibles. I es podrien repartir d’una manera uniforme les pèrdues entre totes les entitats creditores i després ajudar-ne alguna si té dificultats. Però en cap cas permetrà una fallida desordenada que posi en perill l’estabilitat del seu sector financer.

Resulta evident que el sector de la construcció perdrà pes ràpidament en l’economia xinesa. I sense la força d’aquest motor de creixement, l’economia xinesa, que portava una dècada creixent a una mitjana del 6%, baixarà ben aviat aquesta xifra fins al 4%. El govern porta temps parlant de la necessitat de promoure el “bé comú” al davant de les xifres macroeconòmiques, precisament per treure transcendència a aquest menor creixement i posar èmfasi en la millor naturalesa del nou model econòmic. El veritable perill per a l’economia global no és una possible crisi financera desencadenada per la fallida d’Evergrande. El veritable perill seria no saber adaptar-se a un escenari on la Xina aportarà una part menor del creixement global. I no saber ajustar les economies en conseqüència.