Cartografia ideal del Turistòdrom

Baixo la Rambla entre la multitud de turistes i em sobta que pugui haver-hi algú que travessa mig món per aterrar aquí. No és autoodi perquè aquesta sensació també l'he tingut fent cua als museus vaticans de Roma, rere les mòmies de Londres o als restaurants infames del centre de París.

Detesto la imatge del país de paella, sangria i barret mexicà, el Turistòdrom de Rambla, autocar parc Güell a Sagrada Família i Museu del Barça, el més visitat de la ciutat, horror! No cal, però, ser un reaccionari ni un asocial. Per tant, intento penetrar les sensacions dels altres assumint que alguns paguen fortunes –la minoria sospito– per accedir a l'olor de fritanga, els lladres que t'amarguen les vacances i la xafogor insuportable.

A la recerca d'imatges més bucòliques m'endinso al parc Güell per escoltar els ocells o perdre una estona amb la vista panoràmica de les Tres Creus. El soroll és insuportable i la circulació de turistes despistats em recorda els moments culminants del dia a l'hora punta. Una legió de fotògrafs disparen amb les seves màquines digitals als monuments de postaleta i cançons estàndards sonen amb estrèpit. Tot plegat m'inspira una simfonia de carraca i em fa enyorar els viatges a la línia 5 del metro o dels trens de rodalia amb la refrigeració espatllada en ple mes d'agost. Em pregunto si aquestes formes de turisme són allò que anomenen Estat del benestar.