Tribuna
Margarit: el record d’un lector
Els amics de l’Associació Gabriel Ferrater, de Sant Cugat del Vallès, juntament amb els de L’Ateneu d’aquesta ciutat (amb la col·laboració, encara, de l’Ajuntament), han tingut la bona pensada de recordar la figura de Joan Margarit, que ens va deixar al febrer, i la no sé si tan bona de contractar-me a mi per dir-ne alguna cosa. L’homenatge al pare de Joana es desplega en dues sessions presencials (però que també es poden seguir virtualment, gràcies al canal de youtube de L’Ateneu): la primera va tenir lloc el passat 7 de setembre. La segona serà avui mateix, a partir de les 7 de la tarda.
He estat un lector fidel de la poesia de Margarit. Justament arran de la preparació d’aquestes xerrades, n’he revisat les diferents obres i he pogut constatar que, sobretot a partir de l’any 2000, he anat comentant assíduament a la premsa –en aquest mateix diari, sobretot– cada nou títol seu que apareixia. He dit sempre el que en pensava. Vull dir que hi he estat crític, perquè als autors que estimem no els podem amagar què pensem –de tot cor, si és possible– de cada nova creació seva. En el cas de Margarit, he admirat les idees tan potents que hi ha a l’arrel de les seves millors poesies (en podríem seleccionar una desena d’imprescindibles, la qual cosa és molt). I, en canvi, no m’he estat mai de retreure amb un cert disgust la realització formal d’aquestes idees.
Un dels exemples més rotunds del seu instint líric és la poesia L’oracle, del llibre Aiguaforts (1995). Fa així: “Ets tu d’infant, que dus un pot i esperes / en un escorxador per comprar sang. / Damunt del terra de ciment hi ha uns bancs / amb les cabres esteses en fileres, / el coll ofert, lligades i belant. / Has col·locat el pot sota una d’elles, / negra i suau. Un home, sense presses, / armat amb un punxó, l’ha degollat. / Com succeïa a Delfos, el missatge / del raig vermell caient a dins del pot / amb el mateix soroll que escoltes ara, / va ser obscur i difícil. Has trigat / quaranta anys a poder-lo interpretar. / Ho estàs fent ara, mentre pixes sang.” Són paraules poderoses, que tenen a veure amb la concepció de la poesia que defensava l’autor: la veritat per damunt de tot (i que la bellesa amb què es formuli la poesia serveixi sempre a la veritat).
En la peça transcrita, hi ha una intuïció poètica magnífica, que ha sabut relacionar aquella escena de la infantesa del jo –el sacrifici d’unes cabres, la sang vessada: una imatge de ressonàncies clàssiques i bíbliques– amb la circumstància personal. És el que fa la gran poesia: es refereix al dolor del món vinculant-lo amb un dolor diguem-ne molt més íntim, potser més identificable per al comú dels llegidors. El missatge de L’oracle és tan commovedor que gairebé ens fa oblidar que l’expressió resulta força millorable, com passa tan sovint en l’obra de l’autor (¿on s’és vist un soroll que s’escolti? I aquella coma torta, darrere el mateix verb, i la repetició d’ara...).
El Margarit que prefereixo és el de la visceralitat. Voldria fer esment, encara, d’una altra poesia, Record remot, de Misteriosament feliç (2008). El pretext: un home gran –¿l’avi de l’autor?– que llaura amb matxo. De tant en tant, l’animal s’atura per pixar. Els darrers versos diuen: “cal deixar pixar el matxo / que, quan pixa, reposa. / La vida era clavar / el ferro i obrir els solcs. / Clavar la compassiva / mirada en una mula / en acabar la guerra. / Que algú recordi així / –profund i compassiu– / algun dels meus poemes.”
Curiosament, aquí torna a aparèixer el verb pixar. Però aquesta acció no té tanta importància com la de clavar: primer, el ferro per obrir solcs (el matxo), però també –cal suposar– el tremp de la ploma (el poeta) per obrir els solcs dels versos en la nostra consciència. I, tot seguit, clavar la mirada (algú: els eventuals lectors) en algun dels poemes de l’autor. Margarit reclama que aquest esguard sigui “profund i compassiu”. Jo crec que el lector dels seus versos s’ha de mostrar, en efecte, compassiu –va publicar en excés: llibres autònoms, antologies...–. En el fons, però, tot ben espigolat, hi trobarà un poeta autèntic, d’una innegable profunditat.